“Si és un espai no mixte, significa que no puc venir?”

per Marta Sans, membre d’Aixada Lila

Ara que ja ha passat l’època dels sopars de nadal i el gener ha deixat de ser un agost per a les farmàcies amb la compra de tests d’antígens, el feminisme es comença a organitzar en reunions i assemblees pel 8 de març. En cada una d’elles, moltes vegades la mateixa qüestió: fem esta acció mixta o no mixta? És a dir, poden venir els nostres companys hòmens?

L’altre dia, quan vaig explicar que anava a un esdeveniment només per a dones i identitats dissidents, un amic em va dir, mirant-me entre indignat i confós: “Això significa que no puc venir?”. Jo vaig respirar profundament i amb un somriure i molta paciència vaig intentar explicar-li per què era necessària la creació d’espais no mixtes. No va funcionar, i ell em va contestar un “Pos no ho entenc, me pareix injust”. I poden ser dos coses: una, que m’explico fatal, i l’altra, que encara ens queda moooolta feina a fer. I tot i que potser m’explico fatal, me decanto per la segona, i vosaltres?

Els espais no mixtes no són per a planificar com les feministes matem als hòmens. El feminisme no se sustenta en l’odi ni la ràbia cap a ells, encara que molts ens vulguen desacreditar amb este argument. Les dones, com a subjecte d’opressió del sistema patriarcal, necessitem tenir els nostres propis espais segurs. Sense voler, quan hi ha hòmens en estos espais, s’estableix una jerarquia i també uns rols de gènere que ja tenim normalitzats i que ens surten per inèrcia. En els espais no mixtes és més fàcil crear un vincle emocional entre dones precisament pel seu paper dins l’estructura social, un vincle de sororitat. Són, per tant, espais d’empoderament on parlar i expressar-nos lliurement i entre iguals. Un home no veurà (ni viurà) la opressió masclista de la mateixa manera que una dona. I posaré un exemple molt fàcil: Què pinto jo en una assemblea d’organització per la lluita antiracista de persones negres? Que el racisme és una estructura de poder on els meus privilegis com a dona blanca i europea han oprimit l’altra part de la població és evident. Davant d’això, què puc fer? Agafar consciència i anar detectant dia a dia les meues actituds racistes, i donar suport a les companyes en les seues lluites, però mai qüestionar per què no puc assistir a la seua assemblea. Si em necessiten, aquí estic. En la lluita feminista, lo mateix. 

És curiós com molts hòmens que mai han sortit al carrer cap 8 de març, de cop i volta, quan hi ha un acte no mixte, tenen una necessitat boges d’anar-hi. Llegint això, cadascuna en traurà les seues pròpies conclusions. A ells, als que encara avui en dia s’indignen perquè no poden venir als nostres espais, m’atreviria a dir-los que, si volen participar activament de la lluita feminista, seria bo que s’organitzessen en la creació d’espais no mixtes per revisar la seua masculinitat i prendre consciència de com el patriarcat els afecta també a ells.