L’activista i química canareva ha teixit una història sobre les arrels, els triangles i la migració
Marta Sans (Alcanar, 1988) acaba de traure al mercat la seua primera novel·la, Isòsceles (Onada Edicions). Va ser l’obra guanyadora de l’última edició dels premis Terra de Fang de Deltebre, on el jurat la va definir com “una obra rodona”, i amb la qual explora temes com la migració o la relació que tenim amb el lloc on creixem.
Sans és química de professió, però també és activista feminista i una apassionada de les lletres. Des de sempre que ha escrit, tant prosa com poesia, i actualment publica opinió en diversos mitjans. Ha guanyat premis com el de Poesia Recitada de Vinebre o el de Poesia del Perelló, i ara està immersa en la promoció d’Isòsceles, on mescla ficció i fets reals per aconseguir explicar la història d’una dona que canvia de ciutat, faena i amics. “Al meu relat passa el que el meu subconscient vol que passe. Per tant, se barreja molt l’experiència i la ficció, perquè allò que ha passat potser no és real a la vida, però és real on jo estic escrivint”, conta l’autora.
El primer capítol comença amb la protagonista acomiadant-se de la seua exparella i del seu pis a Barcelona, llesta per començar una nova vida a Hamburg, on treballarà estudiant els quarks, un tipus de partícula subatòmica. Justament de la seua faena com a química apareix a la novel·la el concepte del triangle, que sobrevola constantment l’argument arran de la relació de la protagonista amb el Mario i l’Ulisses. “Les històries amb triangles m’atreuren molt, començant per les pel·lícules de Truffaut. Ell té dos pelis on hi ha triangles amorosos o emocionals, però on també s’hi barreja l’amistat i el desig. Esta forma me pareix fascinant per explorar emocions, perquè sempre hi ha una part que tu no coneixeràs. Si formes part d’un triangle, hi ha una part que se t’escapa”.
L’escriptora diu que la veu del relat és la seua pròpia. “Quan escrius alguna cosa i ets una dona, la majoria de gent se pensarà que ets tu, tendirà a pensar que tot el que li passa a la protagonista i tot el que passa al llibre t’ha passat a tu. Però jo el que volia era que el que puguessen llegir fos veritat, volia que fos un relat sincer”. Per aconseguir-ho, Sans ha donat molt importància a la construcció dels personatges. “Jo em vaig posar molt dins de la història, va anar sortint molt sola. Els escenaris, els carrers, els bars que surten a la novel·la, jo els havia visitat molt. I els personatges també eren gent real de la meua vida. El primer que surt és la Lupe, que està inspirat en algú amb qui no tenia la relació que surt al relat, però ella existia. El fet de conèixer la persona fa que jo pugue saber com el personatge actuarà. Sempre dic que jo, quan trobo a faltar algú, el ficciono”.
Isòsceles també se submergix en els paisatges de les Terres de l’Ebre. La protagonista patix una pèrdua quan és menuda que l’acompanya tota la vida, i creix amb este forat al cor entre tarongers i veïns del poble que, anys després, retroba quan torna. Marta Sans ja forma part d’una generació d’autores que posen la instrospecció al centre de les seues històries. “Els homes sempre han escrit les històries i sempre han descrit les dones a la seua manera, i jo penso que ara les dones tenim una necessitat d’expressar-nos. Una dona pot ser de moltes maneres diferents i totes són perfectament vàlides. Hem d’explicar les nostres emocions, les nostres vivències, la nostra humanitat”.
