La dona de ferro porta el cabell recollit, de manera que no li molesti cap floc per fer la feina que s’ha proposat, sigui la que sigui. Es posa roba folgada, no mira si combina o queda bé, només necessita que sigui còmoda. No obstant, també hi ha una altra dona de ferro a la que se li marca la costura del texà com una navalla, que quan es retira el sostén deixa a la seva pell un seguit de marques dels designis patriarcals. Baixar dels talons és un somni complert que albergava des de primera hora del matí.
Hi ha dones de ferro que porten sobre les esquenes el pes de la càrrega familiar; la cura de persones dependents; la cura de fills i filles. També n’hi ha que no se senten prou dona per no haver assolit aquesta fita. És menys dona de ferro aquella que no respon a la imposició social de ser mare?
Tantes dones de ferro emmalalteixen i moren baix el jou de la pressió estètica, els estereotips imposats, les situacions discriminatòries… I en absolut son casos aïllats; totes les dones tenim una dona de ferro dins.
De vegades ens costa respirar, o fem cada intercanvi d’aire d’una forma molt breu, supèrflua, tant supèrflua que no ens adonem que ho és. Anem de bòlit, passem per la vida sense parar- nos a pensar què estem fent, si estem encertant el camí o si l’estem recorrent de la forma adequada. Vivim ràpid, volem arribar a tot i volem fer-ho de la millor manera.
S’espera de nosaltres l’excel·lència, la mediocritat no és una opció. És socialment inacceptable no arribar als estàndards mínims, i el cert és que, els estàndards mínims de les dones, no són mínims en absolut.
Prestem poca atenció als discursos. La “màgia” de les diferències per raó de gènere resideix en la versatilitat de la seva presentació. En cada racó de cada espai, en cada mil·lèsima de segon de cada moment, en cada paraula, cada gest i automatisme… Sempre hi ha una lectura possible, i això ens precipita a un deure col·lectiu, a una responsabilitat, pel que fa a la necessitat de aplicar la perspectiva de gènere en tots aquests racons. Posar-nos les ulleres crítiques, les ulleres que veuen les diferencies i busquen acabar amb aquestes.
Hem viscut un 8 de març sorollós, poderós i combatiu. Ha estat present a tot arreu, a institucions, a peu de carrer, als col·lectius joves i als històrics, als petits i als nombrosos. Cada cop més persones es col·loquen les ulleres que veuen la necessitat de canvi, i cada 8 de març es recarrega la pila de qui vol assolir l’objectiu comú de que les dones de ferro deixen de ser-ho, perquè han hagut de fer-se de ferro per no trencar-se en una societat opressora. I com més es pugui alçar la veu, més se sentirà i a més racons arribarà, i si ja teníem present que les diferències per raó de gènere estan precisament als racons, no ens podem permetre el luxe de baixar la veu. Cridem per les que hi som, hi eren, i hi seran. Per aconseguir que les dones de ferro puguin escollir el material amb el qual construir-se.
