L’altre dia, la colla d’amics vam fer un taller de ceràmica que mos ajudaria a no mirar lo mòbil més de tres hores seguides i que podríem compartir més tard a les nostres xarxes socials. Entre tasses a mig fer i les mans seques i humides alhora, vaig explicar-los que aquella setmana havia entropessat en una bici vella als baixos de casa ma iaia.
La bicicleta estava encapotada per un llençol fantasmagòric que, tot i el seu propòsit, no va evitar-li un tel de pols col·locat de tal manera que semblava de vellut. Restava prou cuidada per saber que en algun moment havia estat important per a algú. Era bonica i tenia aquell aire antic que ara agrada tant. Vaig intuir que devia tenir ganes de tornar a avançar; perquè les bicis estan fetes per a pedalar-les, no per quedar-se a un angle obscur, oblidades pels seus propietaris, polsoses i silencioses com l’arpa de Bécquer.
Per comprovar que tota la maquinària estava en ordre vaig pedalejar fent un recorregut en forma de vuit de cercles massa tancats. Les rodes s’havien quedat sense aire, però semblava que els engranatges estaven impecables. Així, la fal·lera per restaurar-la se va convertir en un propòsit prou factible.
Al cap de poc de trafegar ja tenia a punt aquell eix de ferro amb dos rodes, manillar i seient que no me portaria enlloc. Sí, vaig dixar l’invent centenari al mateix racó d’on havia sortit. Això sí, amb un llençol nou que, tot i el seu propòsit, no li evitaria acumular partícules d’indiferència com a les arpes dels poetes.
Al principi no vaig tenir-ne, de remordiments, perquè jo li havia tret lo llençol vell i n’hi havia posat un de nou. Però, explicant lo que feia al cas a la colla d’amics, vaig entendre que les coses velles –encara que quan avancen fan algun gemec– si els engranatges els funcionen, volen continuar fent-ne, de camí. Va ser d’esta manera que, havent pintat platerets i tasses per dixar-les assecar abans de fornejar-les, mos vam posar a buscar quins camins havien pedalat los nostres iaios i iaies i vam organitzar caps de setmana de tallers. Tallers de ganchillo i fer vores als pantalons; de torró, coca en sal i massapà, tallers de com fer escudella i de com se sembren i se prenen les plantes medicinals… I és així com totes les coses van fent via entre remucs. Perquè les coses joves –encara que gemeguen quan fan algun avanç– si estan prou atentes, poden aprendre del camí fet.
