per Maria Falcó
L’altre dia, durant un trajecte en bus, vaig estar barallant-me en lo meu cos i l’espai minúscul que habitava per poder fer una becaina massa curta perquè fos rendible. No obstant això, vaig batallar per trobar la postura correcta i fer una d’aquelles migdiades que no et calen perquè et despertes més atarantat que abans de tancar l’ull.
Ara, lo braç esquerre me sobrava perquè se quedava encallat entre les costelles i el seient. Més tard, lo genoll dret empenyia el plàstic dur que quedava enfront, molestant a la passatgera de davant que me mirava de reüll, cansada del meu combat. De cop, lo vidre gelat de la finestra no estava a la distància exacta per poder recolzar-hi el cap sense trencar-me el coll. La cortina feia nosa i pudor i lo ganxo que teòricament la replegava estava trencat. Fes allò que fes, no estava còmoda.
Mentrestant, a la fila del costat, un home corpulent havia trobat la fórmula per encaixar al seu lloc. De fet, havia adoptat una postura natural, tranquil·la i fàcil. Hi ha gent a qui no costa passar per este tràmit. Tenen un viatge lleuger, res extraordinari, però agradable al cap i a la fi.
A la cua, dos amigues se confessaven entre riures. Eren joves i desprenien aquella aura de no haver fet massa viatges sense un adult que les acompanyés. Estaven emocionades i segurament s’havien posat los seus pantalons preferits, s’havien pintat los llavis i havien agafat sense permís lo coloret de la mare. Normalment mai ho fan això de posar-se més d’un cosmètic, però era un dia especial avui.
Era admirable veure a tothom content i a gust, però jo continuava desencaixada. Lo meu company de camí va intentar contribuir al propòsit d’adormir-me innecessàriament i va oferir-me la part gruixuda del seu braç. I, encara que està fet a mida per a que jo m’hi pugue repenjar, tampoc va funcionar. Perquè de vegades, les bones intencions de les persones que mos acompanyen no són prou per trobar la postura còmoda. I no passa res, perquè la cortesia de convertir-se en coixí ho fa suportable.
Lo camí se’m va fer llarg, però en arribar al nostre destí i veure Barcelona vestida de Nadal; vaig reparar en què esta època de l’any és com un viatge en autocar. Per a alguns pot ser agradable, per a d’altres emocionant; però també hi ha persones a qui se’ls fa incòmode i ataranta com una migdiada que no calia. Pot ser perquè troben a faltar un braç que feia coixí o perquè han d’explicar a la família que no volen companys de viatge, sinó companyes. O perquè el menjar és un monstre que apareix a la mirada falsa i implacable del reflex a l’espill, o vés a saber.
Per sort o per desgràcia, és un bitllet d’anada a l’any i si no et capfiques en trobar la postura correcta, segurament lo camí se fa més curt.