Un agressor sota el llit

Diana Quer va sortir a les festes del poble i no va tornar mai. El seu cos es va trobar al fons d’un pou, un any després. Laura Luelmo anava a córrer i la van assassinar a cops de pedra. Marina Okarynska i la seva amiga Laura del Hoyo van recollir les coses de la primera al pis de la seva exparella; van aparèixer a la vora d’un riu, enterrades en calç viva. N’hi ha centenars de casos així, i moltes encara desaparegudes, ja ho sabeu. També hi ha milers de dones a qui, malgrat continuar vives, en algun moment de la vida algú va decidir apagar-los, per un moment, la seva llum. Perquè sigui del tipus que sigui, una agressió et posa el món cap per avall. Una mirada fora de lloc provocarà que el pròxim dia no aixequis la mà per sortir a la pissarra. Un comentari desagradable farà que demà agafis la ruta més llarga. Una mà que toca on no ha sigut convidada et portarà a no fer servir el metro en molt de temps, o que no vulguis tornar a l’extraescolar o estiguis alerta tota la nit. Un abús de poder que desembocarà en tardar anys a confiar en algú, no tornar a xafar la casa d’aquell familiar, canviar de feina o allunyar-te del cercle d’amistats. Podria seguir, fins i tot escriure un llibre de la mida d’un diccionari, enumerant situacions que d’una manera o una altra totes ens hem viscut, i ens les hem trobat al carrer, però també als cercles que, en un principi, eren segurs. Un lloc on ens podíem relaxar un pèl, com ho van fer Marta del Castillo amb la seva exparella, o les desenes de dones que cada any són agredides i assassinades a casa seva.

Si l’entorn no ens permet la confiança, encara menys les persones, per molt que siguin referents en qualsevol altre camp. Com és possible que algú que ho té tot o ha assolit cert càrrec sigui capaç d’una atrocitat com aquesta? No farien falta noms, el primer que es va fer públic va ser Nevenka Fernández a finals del 90, qui denunciaria al seu cap, l’alcalde de Ponferrada, per assetjament sexual; a “La Manada” hi havia agents de cossos de seguretat; i l’últim que ha ressonat és el de Dani Alves, on fins i tot després del veredicte hem de continuar observant com es qüestiona a la víctima. Passant als llibres, us puc parlar del cas de Brock Turner, l’estudiant brillant i aspirant als Jocs Olímpics que va violar a una altra jove i que Chanel Miller ens explica en primera persona a ‘Tengo un nombre’, o de l’escriptor Gabriel Matzneff, darrere del qual s’amagava un depredador sexual en potència, el qual Vanessa Springora destaparia a ‘El consentiment’.

Però amigues, com sabeu, això va més enllà dels grans noms que veiem als llibres o a la televisió. Com deien la Laia i la Judit, ames i senyores d’aquesta casa, tenim interioritzats comentaris paternalistes que qüestionen fins i tot que dos dones puguin estar al capdavant d’un mitjà. O, com deia l’educadora social Núria Sorribes també per aquí, dones i xiquetes es veuen obligades cada dia a rebre “fotopolles” de forma gratuïta. O el fals consentiment que explica Marta Sans de l’Aixada Lila, que resumiria totes aquelles vegades que hem accedit a anar al llit per no desafiar el sistema que ens ha ensenyat a no dir que no. Perquè, i continuo citant-la, dir que no és “desconstruir anys i anys de patriarcat obligant-nos a dir que sí”, i això encara avui, el 2024, té les seves conseqüències.

Aquí m’avanço a “senyoros” de comentari de Facebook per dir-los que no, evidentment, no tots els homes són autors del que descric aquí dalt, però si li doneu dos voltes segur que en algun moment heu protagonitzat o, com a mínim, presenciat, alguns dels exemples que us poso. Perquè són ells els qui acostumen a fer aquests comentaris, se’ls desvia la mirada o la mà, et fan sentir violentada quan caminen darrere teu o agredeixen, violen i maten a les dones. I el millor és que, en molts casos, creuen que aquell fet no té cap efecte negatiu sobre l’altra persona. Si necessiteu xifres, l’any 2022, el 95,4% dels investigats en casos de violència sexual eren homes, segons el balanç oficial de la Generalitat. El Ministeri d’Interior comptava 3.693 violacions denunciades arreu de l’Estat durant 2023, i encara faltaven les dades del darrer trimestre. I just per això, perquè són homes, és important implicar l’altre gènere en aquesta batalla, perquè la complicitat no pot atorgar-se al mateix temps a la dona que està sent assetjada que als espais on només ells tenen accés, com als comentaris masclistes al vestidor o al grup de WhatsApp. O hi estàs a favor o hi estàs en contra, i a favor no vol dir ser perfecte, vol dir aprendre per créixer, per repensar comportaments i, aquesta paraula que fa dies que està tan de moda, desconstruir-se. Cosa que moltes de nosaltres fem cada dia.

Hi ha un agressor sota el llit. Un pervertit. Un violador. Un assassí. I podria seguir, perquè és més fàcil creure que aquest és un estrany, un desconegut o un monstre, quan el més probable és que sigui un amic o, encara que es miri cap a una altra banda, la parella, el tiet, l’avi o el pare. Perquè tornant al balanç català, el 60% dels denunciats eren coneguts de la víctima o el seu entorn. Així que sí, sorpresa, l’enemic està aquí, sota el llit, i és per això que la lluita no cessa a cap edat ni lloc, ni quan entrem a casa, i necessitem ser com més persones millor per combatre-la.