L’altre dia vaig acabar de veure la sèrie Querer i se’m va quedar un regust molt amarg a la boca. Començaré estes línies dient que tothom l’hauria de veure perquè narra la realitat que hauran patit les nostres iaies, les nostres mares, les nostres veïnes i les mares de les nostres amigues. La violència més silenciada, la que es permet més llicències: la que té lloc dins de la presó en què es pot arribar a convertir el matrimoni.
La sèrie ens conta la història de la Miren, una dona que ha patit violència masclista per part del seu marit durant més de trenta anys de relació. Estareu d’acord amb mi en que no és res sorprenent. La Miren tenia una carrera i una faena, que va abandonar per tenir cura dels seus dos fills i del seu marit. Fins aquí, tot normal. És la història de moltes. Mentre ell es feia d’or ocupant un alt càrrec directiu, ella es deixava la vida per mantenir l’equilibri dins d’aquella casa. També l’obligava a practicar sexe. ¿Si usted decía no, la forzaba?, pregunta l’advocat de la defensa. ¿Forzar cómo?, contesta la Miren. I aquí està la clau, la justícia no vol entendre que la paraula forçar conté un ventall pervers de possibilitats. ¿Pero le ha pegado nunca?, insisteix l’advocat durant el judici. La sèrie està ben feta i és immersiva, i tu estàs allà, al judici, amb lo cor a l’estómac. L’advocat argumenta que la Miren està sota els efectes dels ansiolítics, que distorsiona la realitat —boges, exagerades i mentideres— i que només vol denunciar el seu marit pels diners. Uns diners, que, d’altra banda, li pertanyen. Quant costa el treball d’una persona vint-i-quatre hores al dia, set dies de la setmana, durant més de trenta anys, el de cures i el sexual? Feu números.
Durant els primers tres capítols, baix la meua perplexitat, hi havia una part de mi que es volia creure a l’agressor. Imagino que em va passar una mica com als fills de la Miren, perquè és son pare el que és jutjat, i creure-se’l implica que has viscut tota la vida una mentida, perquè això podria haver passat a casa les nostres iaies, les nostres mares, les nostres veïnes i les mares de les nostres amigues. I cap de nosaltres vol pensar que nosaltres hem pogut ser còmplices d’això, és tan dolorós que no mirem, callem i fingim. Com la Miren. Però ell sempre és la víctima, a ulls de tothom. De fet, ell és l’únic que intenta fer llàstima durant tot el judici, marcant-se un vulgar discurs ple de tòpics. Crec que totes sabem ben bé que la principal característica d’un agressor és que es creu el seu paper de víctima. Se’l creu ell i ens el fa creure a nosaltres. Lo seu victimisme ens aïlla. La Miren s’adona parlant amb una psicòloga que ha normalitzat l’abús. I és així, amigues: lo més revolucionari que podem fer és continuar parlant entre nosaltres.
“No pongamos el foco en el deseo de la víctima, sinó en el comportamiento del agressor” diu l’advocada de la Miren. Malauradament, no serà així. Lo judici acaba, i la sèrie torna a començar. La raó és que la justícia legal segueix un camí i la moral va per un altre. Quan l’agressor guanya, li cau la careta i es produeix una transformació. Ha vençut, tu has perdut. Ell ho celebra en gran: xampany, pastes i insults. La legalitat li ha donat la raó i ja no hi ha empatia possible. Desapareix la part de nosaltres que volia creure-se’l, perquè ell es mostra obertament com el que és: un masclista, un violador que s’ha sentit validat, un triomfador. La justícia patriarcal no només no l’ha condemnat, sinó que li ha donat ales. Aleshores, suposo, l’haurem de jutjar a fora.
