TOTES LES NOTÍCIES DEL TERRITORI

Mama, vull decidir sobre el meu propi cos

L’altre dia, Empar Moliner opinava al diari Ara sobre la nova llei de l’avortament. Concretament, sobre el dret que les dones de setze anys poguessen decidir sense el consentiment patern. Mentre el llegia, jo anava fent que no amb el cap. Primer, obria el debat sobre què passaria si es vol tenir la criatura, qui se’n faria càrrec econòmicament, que si els pares hi estan obligats, que si els pares de la parella de la noia… Debat segurament necessari donat el cas, però terriblement allunyat del punt principal, que és el dret a decidir sobre el cos d’una mateixa. A aquesta manera de donar-li la volta a la truita per menystenir el tema principal ja hi estem acostumades, malauradament.

Malgrat tot, el que Empar venia a dir era: si els pares s’hi oposen però la noia vol avortar, ho ha de poder fer. Ara bé, els pares tenen dret a saber-ho. Afegia després d’això, que el fet que els pares ho sàpiguen comportarà que puguen acompanyar la dona i donar-li suport i escolta. Ah! També afegia que ho havien de saber per pagar medicaments i psicòleg. Això últim amb un to irònic, com volent dir: molta llibertat però al final sempre ens necessiteu per pagar-vos els vostres errors. També deia que si una noia té un embaràs no desitjat és que moltes coses han fallat. En això hi estic d’acord, però segurament els matisos seran diferents. Quan una dona vol avortar, segurament buscarà suport en altres persones abans de demanar-lo als seus pares. 

I per què? Doncs perquè les nostres famílies (la de la meua generació i les properes) han desestimat des de sempre el nostre dret a decidir. Des de ben menudes se’ns obliga a fer-li un petó a la tieta i a la veïna i una abraçada a la iaia, a riure quan estem tristes i a saludar la gent quan no tenim ganes de parlar. «I que antipàtica que és la teua filla, que mai s’atura a saludar.» Des de menudes s’ha menystingut el nostre dret a decidir sobre quina roba volem portar. «On vas en estos pantalons tan amplots, en lo bé que un vestidet te quedaria?», i a ser pubilles quan no ho hem volgut ser. «Perquè sí, perquè ho dic jo, perquè després m’ho agrairàs». I és tan gran el punt de negligència que moltes persones es veuen amb el dret de publicar fotos de les seues criatures quan elles encara no poden decidir si volen sortir a les xarxes o no. A mi, descobrir en dotze anys que la meua vida ha estat pública des que he nascut sense el meu consentiment, no em faria cap gràcia. Però el problema és que ja està tan normalitzat que ni ens ho plantegem. Si ens ignoren des de menudes, si no escolten les nostres necessitats, com la senyora Moliner creu que si en setze anys (o en vint, o en trenta) ens quedem embarassades, confiarem en els pares i els ho explicarem esperant rebre bones cares i consells?

Evidentment, tal com diu a l’article, arribades a este punt, moltes coses poden haver fallat. I no només no haver tingut una educació sexoafectiva correcta. També falla que, segurament, la primera persona a la qual li contarem no serà la nostra mare, ni ningú del nostre cercle familiar proper. I això és només el resultat que, si no se’ns ha entés i demanat l’opinió abans, si no se’ns ha permés triar i s’ha premiat l’obediència i castigat quan no volíem fer alguna cosa sobre la qual només nosaltres havíem de triar, com hem de creure, d’entrada, que en això serà diferent?

Les coses canvien, de vegades cap endavant i de vegades cap enrere. Ara hi ha una generació de mares i de dones joves que practiquen una criança més conscient i responsable. Esperem que sí, que les noves generacions puguen tenir tot el que a nosaltres ens va mancar. Almenys en això.

Facebook
WhatsApp
Twitter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

També et podria interessar...

Copyright © 2020 APROPEBRE | Designed by IPM Projects