“Aquesta capella, construïda de cap i de nou, feta a mida per a aquest retaule, respon a models d’arquitectura popular. Té el valor de crear bellesa des de la senzillesa. Però no vol oblidar tampoc –i aquest és un altre encert – el sentit popular i humil d’una capella particular situada al bell mig dels prats. L’obra de Paton fa referència a la humilitat dels camps, al ritme ocult que dibuixen les sínies i els marges, als contrasts de la terra i a la cadència de la llum. L’atzur es dibuixa a la part més alta del retaule mentre desdibuixa els límits reglats dels arrossars. Espai de transició entre el cel i la terra”.
Són paraules de Bernat Puigdollers, historiador i crític d’art, escrites per a l’Opuscle Capella dels Prats (2019). Fa referència a l’obra del reconegut artista Miquel Paton, que va morir al 2021 dixant un llegat artístic que pot trobar-se en una capella particular situada als prats d’Alcanar. Paton va aconseguir crear un univers propi amb creacions coloristes repletes de geometries i que, sovint, retien homenatge al territori que va ser casa seua. La història de la seua intervenció al retaule d’esta esglesiola és tan improbable com carregada de simbolisme, i comença amb una casualitat: la primera trobada de Paton i Joan Rosàs.
Joan Rosàs Reverté (1953, Badalona) va comprar un retaule amb només disset anys. Després s’ha dedicat al món de l’art, però no considera que aquella primera adquisició fos l’inici de la seua carrera, sinó que es limita a dir que li feia pena que es pogués perdre pel desinterès dels propietaris. “Esta gent vivia en una masia solitària entre el Berguedà i el Solsonès, i van marxar de la zona. L’home va venir i em va dir que m’emportés el retaule de la seua capella perquè hi entrarien i el farien malbé. Jo li vaig dir, ho sento, però no el vull, no tinc lloc. Ell tenia vuitanta-quatre anys i seixanta-quatre masies, era un home molt ric, i teníem una certa amistat’’. Rosàs conta que, durant la guerra civil, el retaule de la seua capella va quedar malmès i en els anys posteriors no se’n va tenir una bona cura. Després d’adonar-se que s’havia equivocat amb la primera negativa, el jove Rosàs va acabar adquirint el retaule per set-mil pessetes, uns 42 euros.
Anys després, va decidir construir una capella als prats d’Alcanar, al tros que va heretar de la família de sa mare, a mida del retaule. Coronant-lo, hi va col·locar una imitació de la pintura original, d’estil barroc. I així va quedar fins que una casualitat va canviar el destí d’esta construcció.
“Miquel Paton i la seua dona, Anna Nicolau, un dia que passejaven per la vora de la mar, van veure un jardí, hi van entrar i es van fer amics d’aquella gent. Ell era molt sociable i es feia amic de tothom, i un dia van dir-li, vine, que t’ensenyarem una cosa. I esta cosa era la meua capella. A partir d’aquell dia, va anar venint i vam fer amistat”. Paton passava estones al tros de Rosàs fins i tot quan ell estava a Barcelona, on residix la major part del temps. N’hi passava tant, que va pintar quatre quadres, inspirat pel tros, pels colors i per la natura que rodeja la capella, canviant a cada estació de l’any. “Vam començar a provar-los en una paret de la capella, que si els posem en fila, que si els posem de dos en dos… el retaule d’imitació barroca amb aquells quadres moderns… no hi havia manera”.
De manera que Rosàs va encarregar-li la pintura que embelliria el retaule i l’estança principal de la capella, que Paton va poder crear amb total llibertat durant un any sencer. L’obra havia de dialogar amb la icona exempta de la Mare de Déu, titular de la capella, i ho va aconseguir amb una composició feta a l’oli sobre llenç de cotó, encolat sobre tauler fenòlic de 12 mm, de 230 x 155 cm. Remet als camps i a la terra d’Alcanar i, a mesura que els ulls pugen per la pintura, descobreixen el cel, la llum i l’infinit. En un pla més proper, Paton també és l’ideòleg del retrat de la Mare de Déu de plata que descansa sobre una base de pedra. Així ho explica el mateix artista en un text que va dixar escrit sobre la intervenció: “El vaig elaborar prenent com a referències les icones més antigues conegudes, que copiaven aquella que, segons una venerable llegenda, va voler dibuixar Sant Lluc. Entre elles hi ha la vera icona de la faç de Maria de la catedral de Vic, del segle XV, amb la qual vàrem posar en contacte la nova icona, respectant l’antiga tradició de sobreposar les imatges noves a les anteriors”.
La capella dels Prats és un lloc únic per molts motius. La seua història s’ha anat teixint gràcies a les persones que han aparegut a la vida de Rosàs gairebé per art de màgia. Miquel Paton és el màxim exponent d’este lligam entre l’atzar i l’amistat, entre la trascendència i la modèstia d’esta petita capella on l’obra de l’artista reposarà per sempre més.