El poemari Esta negra mala herba (2024, Editorial Fonoll) de Mireia Ibáñez (Santa Bàrbara, 1994), guanayador del 25è Premi Joan Duch per a Joves Escriptors, ja està a les llibreries. “La poesia és una cosa tan íntima i asbtracta, de vegades, que penses que potser no arribarà a la gent o no agradarà. I veure que sí que ho reben, cadascú a la seua manera, és molt gratificant”, conta Ibáñez, que ha composat un poemari a partir de la idea de la “fecunditat del buit”. El jurat del premi, format per Meritxell Cucurella-Jorba, Francesc Gelonch, Anna Gas, Anton Not i Anna Pantinat, en va destacar “l’estructura ben mesurada, que construeix un poemari interessant, amb una evolució dramàtica potent”. Es va valorar també “l’aposta de l’autora per una varietat del català occidental, que contribueix a enfortir la vitalitat de l’idioma”.
Ara, Esta negra mala herba ja és dels lectors i compta amb un pròleg de Míriam Cano, poeta, escriptora, traductora, crítica literària i professora de l’Escola Bloom. És un llibre amb un punt de partida clar, un tema que ha interpel·lat la poeta des que era menuda. “Els temes metafísics o filosòfics sempre m’han interessat, sempre hi penso molt. Em va semblar que la poesia era una bona eina per parlar de tot això. Volia parlar del buit però no com el veiem a Occident, amb este nihilisme de sempre que fa que pensar que la mort o la finitud vulgue dir caure en la depressió. I no, volia emmarcar-ho com una cosa que és part de la natura i part d’este cicle etern de regeneració. Calen moments de silenci i calen hiverns inòspits perquè després pugue florir la primavera”. A mesura que anava escrivint, Ibáñez va adonar-se que tenia altres fils per estirar, com ara les males herbes. “Ho vaig trobar, una mica, com una contraposició a este buit. La vida, que allà on vagis explota com una mala herba i acaba creixent enmig de l’asfalt o on sigui. Esta força misteriosa i atàvica que no sabem d’on ve ni per què existix però que, tot i així, decidix expressar-se i ser. Esta mateixa força per la qual natros existim”.
L’autora es dedica a la docència del català a través del seu projecte Crema Catalana (@cremacatalana.learn), activitat que compagina amb la correcció i la traducció periodística, acadèmica i editorial. També és professora associada a la UPF. Este interès i coneixença de la llengua l’ha fet decantar-se per emprar el dialecte tortosí en l’obra. “Volia expressar-me com jo parlo i com jo penso de la manera més fidel, que és en ebrenc, en tortosí. La poesia surt molt de dins i, quan la recites, i a mi m’agrada molt recitar, és molt artificial haver de modificar la teua manera de parlar. M’he pres llicència, he sortit de la norma, tot i que ho he fet perquè vaig veure que hi havia referents, com la Mari Chordà o Joan Todó”. L’autora també va decidir, en certes decisions, escollir paraules que s’enmarquen en l’estàndard valencià.
Sobretot en la primera part del poemari, és fàcil veure el lligam d’Ibáñez amb el territori. “El primer poema, el que obre el recull, el vaig escriure mentre treballava a la Casa de Fusta al Delta, així que està inspirat en una llacuna. N’hi ha un altre que parla de l’imaginari del riu, de l’arròs, de les romingueres, de les males herbes d’aquí… i també de les planes, més lligades a les meues arrels de Santa Bàrbara”. L’autora conta que estos paisatges estan contraposats a altres d’altres parts del món, com el desert d’Atacama o el parc de Yellowstone, als Estats Units. Els títols interpel·len al lector per ajudar-lo a situar-se en un paratge concret. De fet, la poeta també ha fet un exercici estètic que s’aprecia en moltes parts del llibre. “Em fixo molt en la distribució dels espais. Vaig voler jugar amb això i amb els espais buits, ja que en parlo tant”.
