“Aquesta capella, construïda de cap i de nou, feta a mida per a aquest retaule, respon a models d’arquitectura popular. Té el valor de crear bellesa des de la senzillesa. Però no vol oblidar tampoc –i aquest és un altre encert – el sentit popular i humil d’una capella particular situada al bell mig dels prats. L’obra de Paton fa referència a la humilitat dels camps, al ritme ocult que dibuixen les sínies i els marges, als contrasts de la terra i a la cadència de la llum. L’atzur es dibuixa a la part més alta del retaule mentre desdibuixa els límits reglats dels arrossars. Espai de transició entre el cel i la terra”.
Són paraules de Bernat Puigdollers, historiador i crític d’art, escrites per a l’Opuscle Capella dels Prats (2019). Fa referència a l’obra del reconegut artista Miquel Paton, que va morir al 2021 dixant un llegat artístic ampli, dintre del qual una intervenció artística a l’interior d’una capella particular als prats d’Alcanar. Paton va aconseguir crear un univers propi amb creacions coloristes repletes de geometries i que, sovint, retien homenatge al territori que va ser casa seua. La història de la seua intervenció a la capella dels Prats és tan improbable com carregada de simbolisme, i comença amb una casualitat: la primera trobada de Paton i Joan Rosàs.
Joan Rosàs Reverté (1953, Badalona) va comprar un retaule barroc amb només disset anys. Datava de l’any 1779 i era obra de Josep Pujol. El va trobar dins d’una capella en una finca abandonada del Berguedà, i la pena que li va fer pensar que es faria malbé pel desinterès total dels propietaris, el va dur a comprar-lo. Rosàs conta que, durant la guerra civil, el retaule de la seua capella va quedar malmès i en els anys posteriors no se’n va tenir una bona cura. Quan el va trobar, estava en un estat d’abandonament total. El va adquirir per set-mil pessetes, uns 42 euros. El van desmuntar i van carregar les peces sobre un animal de Bast per baixar-lo fins a Espunyola i, des d’allà, a Badalona.
Anys després, va decidir construir una capella a mida del retaule al prat del Beiato d’Alcanar, al tros que va heretar de la família de sa mare. Llavors, va encarregar una pintura similar a l’original, d’estil barroc. I així va quedar fins que una passejada per la vora de la mar va canviar-ho tot.
“Miquel Paton i la seua dona, Anna Nicolau, un dia que passejaven per la vora de la mar, van veure un jardí, hi van entrar i es van fer amics d’aquella gent. Ell era molt sociable i es feia amic de tothom, i un dia van dir-li, vine, que t’ensenyarem una cosa. I esta cosa era la meua capella. A partir d’aquell dia, va anar venint i vam fer amistat”, conta Rosàs. Paton passava estones al tros de Rosàs fins i tot quan ell estava a Barcelona, on residix la major part del temps. N’hi passava tantes, que va pintar quatre quadres, inspirat pel tros, pels colors i per la natura que rodeja la capella, canviant a cada estació de l’any. “Vam començar a provar-los en una paret de la capella, que si els posem en fila, que si els posem de dos en dos… la pintura del retaule d’imitació barroca amb aquells quadres moderns… no hi havia manera”.
De manera que Rosàs va encarregar-li la pintura que embelliria el retaule i l’estança principal de la capella, que Paton va poder crear amb total llibertat durant un any sencer. L’obra havia de dialogar amb la icona exempta de la Mare de Déu, titular de la capella, i ho va aconseguir amb una composició feta a l’oli sobre llenç de cotó, encolat sobre tauler fenòlic de 12 mm, de 230 x 155 cm. Remet als camps i a la terra d’Alcanar i, a mesura que els ulls pugen per la pintura, descobreixen el cel, la llum i l’infinit. En un pla més proper, Paton també és l’ideòleg del retrat de la Mare de Déu que descansa sobre una base de pedra, que havia estat la boca de rec dels camps de tarongers de l’aigua de la sínia de la finca. Així ho explica el mateix artista en un text que va dixar escrit sobre la intervenció: “El vaig elaborar prenent com a referències les icones més antigues conegudes, que copiaven aquella que, segons una venerable llegenda, va voler dibuixar Sant Lluc. Entre elles hi ha la vera icona de la faç de Maria de la catedral de Vic, del segle XV, amb la qual vàrem posar en contacte la nova icona, respectant l’antiga tradició de sobreposar les imatges noves a les anteriors”.
La capella dels Prats és un lloc únic per molts motius. La seua història s’ha anat teixint gràcies a les persones que han aparegut al prat del Beiato de la família Rosàs gairebé per art de màgia. Miquel Paton és el màxim exponent d’este lligam entre l’atzar i l’amistat, entre la trascendència i la modèstia d’esta petita capella on l’obra de l’artista reposarà per sempre més.
En este enllaç hi ha disponible tota la informació recollida sobre la intervenció de Paton a la capella dels Prats.