L’altre dia vam llegir

per Maria Falcó

L’altre dia, conduint per inèrcia cap a la feina, vaig sentir a la ràdio que els humans estem a un pas de l’extinció. Se coneix que d’entre els límits que no podíem traspassar per continuar tenint un planeta habitable, ja mos n’hem fulminat uns quants com qui va menjant pipes i arriba al final de la bossa sense adonar-se’n. Al següent semàfor, la locutora explicava que, a Catalunya, l’alumnat de primària no sap llegir. Resulta que estem a la cua pel que fa a comprensió lectora. En acabar el trajecte, abans de dirigir-me a fer la primera classe, el matinal radiofònic confirmava que lo de votar tampoc ho portem massa bé. En poques paraules: poc i malament. Ja entrant per la porta de l’institut, vaig preguntar-me com ens ho farem quan esta fornada de xiquets i xiquetes tinguen l’edat suficient per poder plantar-se davant les urnes sense saber llegir.

Les tres notícies juntes fan feredat! La humanitat a punt d’arribar al cul de la bossa i les criatures sense saber pelar pipes a punt d’heretar-la. Com podria explicar al grapat d’adolescents de classe que llegir els pot salvar la vida? Com us puc convèncer? Preguntaré, mentre em miraran pensant que avui no farem gramàtica i això ja els anirà bé. Imagino la conversa mentre camino pel passadís:

Sí, és cert, sabeu com se dibuixen les lletres al paper i com se diuen quan passen a la vostra gola. Però això no és saber llegir.

En primer lloc, cal que li doneu valor a la lectura, heu de saber que és un privilegi tenir una novel·la entre les mans, igual com ho considereu quan se tracta del mòbil. I això, certament, és responsabilitat nostra, dels adults i del sistema educatiu. Estaria bé castigar-vos sense llegir perquè entenguésseu la importància del moment de lectura o recompensar-vos amb un bon llibre quan assoliu compromisos.

Estic a punt de creuar la porta de la sala de professorat i la hipotètica conversa amb l’alumnat s’ha disfressat de protesta.

Ara, més aviat ho fem al contrari.  Segons les noves metodologies, agafar un llibre és una cosa desfasada, poc motivadora. Com si fos una pràctica deficient. Fet que me sembla una falta de respecte cap a vatros. Com si fóssiu un públic mediocre i poc exigent a qui només se’l pot motivar mitjançant lo digital o lúdic. Sé que us agraden les noves metodologies i són engrescadores, però us conec i veig que, de vegades, també n’esteu farts. Ho noto quan fem una lectura compartida i sempre en demaneu més d’aquella manera de fer i no exigiu artificis extraordinaris per acaparar l’atenció –com si un relat no fos un artifici prou extraordinari–.

Ara, resulta que un text cru, desvestit i sense adornar, no és una situació d’aprenentatge. Cosa que me sembla una falta de respecte cap als textos. Com si les històries que han inventat autors i autores fossen insuficients, amb mancances i poc estimulants.

Ara, als mestres ens cal emplenar documents laberíntics de programació amb objectius d’aprenentatge i gradacions d’assoliment. I això me sembla una falta de respecte cap al col·lectiu docent. Com si abans el professorat no en tingués, d’intenció a l’hora d’ensenyar o barems per avaluar. Com si programar el curs fos un invent nou. Mos trobem immersos en burocràcia, intentant esbrinar quina maniobra cal fer per encaixar aquella activitat de lectura al document que fa de bastida este curs, però que canviarà el vinent.

I, mentre embotim tot un curs a documents que no consultarem mai amb l’objectiu d’atendre l’alumnat amb garanties, l’únic que garantim és un alumnat desatès. Perquè ens retallen temps per programar el curs, però el procediment que cal seguir per fer-ho es dilata fins a convertir-se en un procés extravagant i absurd.

Arribo a l’aula, en cinc minuts arribarà una col·lecció d’hormones desequilibrades. Dono el bon dia mentre demano que obren finestres i apugen persianes. I, abans d’abocar lo discurset, entenc que hi ha coses que s’expliquen com la gramàtica i d’altres que s’ensenyen com el plaer de llegir. Així que em limito a dir: Avui llegim.

Me miren contents pensant que avui no farem gramàtica i que, finalment, podrem aclarir què li va passar al pare de la protagonista quan se’l van emportar els militars. I d’això en traurem molt de suc, però al document de programació no quedarà reflectit, perquè avui no tocava i perquè m’he atrevit a començar la classe així, llegint! Sense cap mena d’exercici previ, sense cap finalitat encoberta. Llegir. Amb tot el que això comporta. Per salvar la humanitat. Perquè puguin saber què volen votar. Per l’educació pública. Perquè no hem d’oblidar que l’accés al coneixement és una oportunitat de progrés per als més vulnerables i amb això no és pot jugar. A les aules no hauríem de jugar. Però sembla que els de dalt fan les coses mentre mengen ben tranquils una bossa de pipes, amb los morros unflats de la sal, que se’ls xafen de tan grossos!