Georgina Matamoros escriu des de menuda. Per casa encara guarda llibretes i contes de quan era una xiqueta, i abans de publicar la seua primera novel·la ara fa un any, escrivia poesia. Sempre s’ha sentit lligada a les lletres i la literatura, tot i que la seua carrera professional ha anat enfocada a la gestió i direcció d’empreses. De la Ràpita va marxar a formar-se i treballar a Alemanya i Taiwan, i en este últim país va trobar la inspiració necessària per crear Luces de Taipéi (2024, Letrame).
Matamoros és una escriptora metòdica. En una llibreta hi té apuntades les dates on passa l’acció de la novel·la, els noms complets dels protagonistes, les seues dates de naixement, a quin partit polític voten o quin temps fa en determinat moment de l’acció. “A Taiwan sempre hi ha tifons, és la normalitat, però volia buscar exactament quins dies n’hi havia hagut perquè fos realista. També vaig dibuixar els plànols de les cases on viuen els personatges. Són coses que a la novel·la no es veuen, però té sentit que, si en un moment donat es parla de política, els protagonistes no facin comentaris que no es corresponen a la seua ideologia, per exemple”, explica Matamoros.
Luces de Taipéi està basada en la seua experiència a Taiwan, lluny de casa i rodejada de noves amistats que es van convertir en família. El llibre està narrat per tres amigues que ronden la trentena i expliquen com afronten esta etapa de la seua vida, i totes estan basades en la pròpia autora i les seues amigues. De fet, està narrat en la veu i l’accent de cadascuna, posant en valor la riquesa del xilè o l’hondureny. Matamoros també juga amb la cultura taiwanesa de diverses maneres a mesura que avança la història: les llums del títol fan referència a les dels temples i l’espiritualitat, però també a la de l’avantguarda tecnològica i als neons que tant recorda. La narració té 101 capítols, igual que el Taipéi 101, un edifici emblemàtic que va arribar a ser el més alt del món. Tot de picades d’ullet a uns anys i un país que van marcar profundament l’escriptora.