Arrelar el canvi

per Maria Ferrer Vidal,  antropòloga especialitzada en agroecologia

Anar a comprar menjar, de vegades, genera situacions esperpèntiques com per exemple que a mi, que visc a Barcelona, em sigui més fàcil comprar préssecs de la Ribera d’Ebre que a ma mare, que viu a 30 quilòmetres de la comarca. Això, que no té cap mena de sentit, segueix només la lògica del benefici per a uns quants i els sacrificis per la terra, la pagesia i les consumidores.

Crec que necessitem fer canvis profunds en l’actual model productiu del camp català. Tenim una estructura que no està prioritzant la sobirania alimentària. Ara mateix no podem escollir allò que produïm i com ho produïm ni tenim garantit l’accés a una alimentació adequada i de qualitat. I, tot i que la petita pagesia continua sent qui alimenta el món, cada vegada té menys poder de decisió. Alhora, en els darrers anys hi ha hagut un creixement de l’acaparament de terres i recursos per parts de les grans empreses del sector agroalimentari i això implica que estan obligant la pagesia a produir en les mateixes condicions. Així, tenir cada vegada més terra i produir més sembla ser l’única manera de competir en aquest mercat global que es mou en una lògia d’importacions i exportacions sota un model econòmic basat en els combustibles fòssils que està a punt de col·lapsar. I tot i aquesta necessitat urgent d’un canvi al món agrari, només podem tancar files amb la petita pagesia perquè, qui us penseu que formarà part d’una transició cap a models més justos ecològicament si no és la petita pagesia? En mans de qui quedarà la terra si la deixem morir?

Però en lloc de tancar files ens estem trobant que hi ha qui planteja un fals dilema: o agricultura o transició ecosocial. Un dilema que posa sobre la taula l’extrema dreta i que va calant a molts sectors de la societat. Fins i tot des de l’esquerra han sorgit veus aquests dies comprant el relat de l’extrema dreta i posicionant-se en contra de la pagesia titllant-la de burgesos i ecocides. Us imagineu algú titllant un rider de burgés perquè té els mitjans de producció o criminalitzant i atacant un taxista perquè la seua feina contamina? Això ha passat amb la pagesia. I aquests discursos han sorgit majoritàriament per part de sectors urbans que no coneixen ni entenen què passa al món rural. No entenen que el món rural, com la pagesia, és divers i això els fa moure entre la criminalització i la condescendència. Tampoc entenen que la feina del pagès va més enllà d’alimentar-nos, ja que fan funcions ecosistèmiques bàsiques i està pal·liant un problema gravíssim com és el desequilibri territorial. Ara mateix les ciutat son forats negres de consum que aspiren població i recursos i generen un desequilibri i unes desigualtats gegants. La pagesia està mantenint aquest món rural i això ho tornarem a recordar d’aquí pocs mesos, quan ens torni a cremar el territori i tornem a aplaudir la gran tasca que fan mentre descansem a 40 graus menjant un tallet de síndria que ha viatjat milers de quilòmetres.

I perdent-nos amb aquests debats els altres van fent i estem permetent que les institucions posen la catifa vermella als lobbies agroalimentaris amb legislacions cada vegada més laxes i pressionant per més liberalització i més mercat. I dic estem permetent perquè això no va només de les condicions de la pagesia, això ens interpel·la a totes com a consumidores i no som conscients de les conseqüències que té i que pot tenir deixar en mans d’aquestes grans empreses la nostra alimentació.

S’ha normalitzat una cosa que no hauríem d’haver permés mai, que el bé més bàsic de tots es torni una mercaderia i, el que hem vist que ha passat amb l’oli enguany veurem com passa amb molts altres aliments bàsics si seguim aquest camí. Hi ha moltes accions que se’ns escapen de les mans i d’altres que només depenen de la voluntat política. No pot ser que, tenint la situació que tenim de manca de relleu generacional, les més joves es facin enrere perquè no tenen accés a la terra, així com no pot ser que els serveis públics que depenen d’ajuntaments i generalitat no s’abasteixin amb compra local. Això, juntament amb una renda agrària, una disminució de la burocratització o la creació de supermercats públics haurien de ser propostes de mínims on la Generalitat pot i hauria de començar a treballar. Així com entenem que l’educació, la sanitat i l’accés a l’habitatge han d’estar garantits i no ho podem deixar en mans del lliure mercat, hauríem d’entendre que, un bé tan bàsic com l’alimentació, tampoc ho pot estar.