Torre Baró és Barcelona i les Terres de l’Ebre, Catalunya

Amb les meves companyes de pis vam anar a veure El 47, la pel·lícula que retrata la lluita veïnal per un barri de l’extraradi de Barcelona. Som quatre estudiants de l’Ebre, de diferents pobles, que vivim a Barcelona.

El film comença l’any 1959, quan un grup d’immigrants andalusos i extremenys s’instal·len als solars de Torre Baró per construir-hi les seues barraques. Unes barraques que només eren legals si es començaven a construir quan es ponia el sol i si quan tornava a sortir ja tenien sostre. Si no, eren tombades.

Des d’un principi ja queden paleses la marginació, el classisme i l’abandonament de les institucions a les classes més baixes, i es continuen forjant al llarg del film.

Us mentiria si us digués que vaig sortir plorant només per l’emoció que provoquen els finals justos. Les meues llàgrimes també eren de ràbia, reflex i memòria. Una no pot fugir d’on ve, ni de qui és ni de la seua història.

A Rasquera, l’aigua corrent no va arribar fins l’any 1982. Les meues iaies, però, sobretot, reiaies i les seues veïnes, tampoc van poder estudiar. Elles inclús anaven a fer faenes a les cases dels més rics del poble i, a sobre, en alguna ocasió, a cuinar per als seus animals quan a sons fills, molts dies, no els podien posar res a taula.

Sortim del cine i, passejant per Gràcia, que a tota hora és plena de vida, les quatre arribem a la mateixa conclusió: a natros, sent de l’Ebre, ja res mos espanta ni sorprèn. La pel·lícula és molt bona i ens ha encantat, passa a Barcelona i està romantitzada, però a l’Ebre, esta exclusió i deixadesa l’hem viscut sempre.

Un bon paral·lelisme actual però atemporal és el transport que ens connecta amb la resta del país. El film gira al volant d’un bus que no arriba fins que el Manolo Vital segresta el 47 i el fa arribar a Torre Baró, en contra del que havien decidit les autoritats. Però, i naltros? Què hem de fer perquè mos arriben trens que no ens dixen tirats i que no ens facen malgastar el nostre temps?

De vegades, sembla que no en tinguen prou en que molts dels estudiants haguem de marxar de casa nostra per poder-nos formar amb totes les garanties i recursos… I el drama no acaba només amb el transport, continua amb la sanitat, infraestructures, telecomunicacions i altres serveis.

Ens fan renunciar a la nostra terra, però està la capital preparada per viure sense els pobles?