La normativitat és una de les paraules per excel·lència en un món completament anormal. ¿Què és ser normal? Pregunta recurrent en alguns cercles i debats. Per a ser més políticament correctes, hem canviat normal per normatiu. També per habitual, depenent del context. Eufemismes gramaticals per acabar dient lo mateix. Algú em va dir l’altre dia que no podia parlar sobre certes coses perquè «era una dona amb un físic normatiu.» Sobra dir-vos que qui va dir això era un senyor. Com si ells no es prenguessen les llicències d’opinar sobre tot i més. Als pobles la normativitat agafa una altra dimensió, va molt més enllà del físic: Ens hem d’enfrontar també a la normativitat de comportament. I ara em direu, a les ciutats també. Teniu raó, però diferent. A les ciutats t’ajusticia lo teu entorn, als pobles ho fa el mateix poble, lo pensament col·lectiu i comunitari. Lo poble, com a entitat independent que et jutja i et pressiona. Lo poble com una ombra que plana per damunt de tot.
L’altre dia, la nostra estimada Emma Zafón publicava un article a Catorze on parlava del fet que «molta gent continuarà veient-te incompleta o fins i tot fracassada, si no tens nòvio.» Tan cert. Sense anar més lluny, tinc amigues solteres i molt realitzades professionalment que han de sentir constantment los comentaris de: «Com pot ser que amb lo guapa que ets no tingues parella?» Aquella afirmació, quan ella me la contava, em va parèixer d’una violència terrible. No només per ella, sinó per totes. Què passa?, que si no et consideren guapa, ja no tens dret a tenir parella? Ningú qüestiona a les dones “no normatives” físicament si estan solteres, perquè se suposa que això és lo normal. I quan passa, la gent se fa la sorpresa. Se sol sentir dir allò de: «Sempre hi ha un pegat per a un descosit». Efectivament, la crueltat dels refranys populars no té límit. També si tens parella i tot és normatiu i correcte sempre hi haurà alguna cosa que falle: «¿I ell no t’acompanya?» «¿I te’n vas de viatge totsola?» Als pobles també s’espera fer-ho tot amb la parella. «Quina relació més moderna que teniu» es dirà des de la suspicàcia i no des de l’admiració.
La normativitat als pobles s’escampa per tots los nostres àmbits funcionals: anar a fer un cafè sola, anar a un concert o al cinema. Aniríem a tot soles si fos a una ciutat, però no al poble. Especialment no al nostre. L’anonimat ens protegeix. «Que no té amics que va sola?» Pensament pervers perquè al poble ens coneixem tots. Clar que té amics, així i tot, l’opció d’anar sola et fa enfrontar a la pressió del clan. Et fa ser rara, que és pitjor sinònim que ser no normativa. Als pobles, les aparences ens maten: pots fer política, però mai crides ni t’enfades ni qüestiones l’statu quo. Fes política des d’una cadira en la qual pugues estar mona i callada i fer lo bé comú com si foses la Verge Maria. Que d’opinar i de fer política ja se n’encarregaran ells. Pots ser lesbiana, però procura que la teua relació siga normativa i tingueu bebés amb llistes de naixement i “baby showers”. Pots ser una dona trans, però llavors actua com una dona i planxa’t lo pèl i posa’t una faldeta cuqui. Pots fer activisme, però no digues ni patriarcat, ni lluita, ni tampoc mostres massa agressivitat. Pots tenir una relació oberta, però millor que la gent pense que vos foteu les banyes mútuament, perquè ho entendran molt millor que si los hi fas fer malabarismes mentals. Fes sempre lo que s’espera de tu, perquè tot i així, faces lo que faces, mai seràs una dona normal.