Avui, dia de l’Orgull LGTBI, explorem com se viu la llibertat sexual en territoris com el nostre
El terme sexili parla de marxar fora de casa, si has nascut en una zona rural, per viure la sexualitat de manera més lliure. Ja se sap, en territoris petits hi ha més estigmatització, més comentaris en veu baixa. Esta situació ha canviat amb els anys, i avui en dia és possible viure dins del col·lectiu LGBTI amb llibertat a molts països, inclòs el nostre. No sempre ha estat així. Ignasi Blanch, il·lustrador més que reconegut nascut a Roquetes l’any 1964, va marxar a estudiar a Barcelona, i d’allà va viatjar a Berlín per viure-hi quatre anys. És l’únic artista espanyol que va pintar el mur de Berlín, i ho va fer amb l’obra ‘Parlo d’amor’, que representa tres moments cabdals en la seua vida: l’arribada a la nova ciutat, l’adaptació i la presa de decisions. Per a Blanch, Berlín va canviar-ho tot: “Mai vaig fugir de res, però em vaig trobar en una ciutat com Berlín quan encara tenia el mur, a la part federal, on cadascú vivia amb molta llibertat, estimant qui volia, com volia i sense ser qüestionat. Això sí que va representar la possibilitat de ser més feliç amb aquesta llibertat”.
L’experiència a Alemanya d’Ignasi va coincidir amb la pandèmia de la sida. “Vaig viure, com tothom en aquella època, la sensació de patiment i d’estigma que patia el col·lectiu gai activista. La gent no només moria degut a les relacions sexuals, sinó per les drogues, i es va utilitzar per culpar i criminalitzar els grups que eren diferents sexualment parlant”. Tot i la situació, l’artista va comprovar que a la ciutat berlinesa hi havia polítiques públiques i obertes a tothom per combatre esta estigmatització, no només del col·lectiu homosexual, sinó també en relació a les dones i el feminisme. S’engegaven campanyes per evitar que els grups minoritaris acabessen al marge de la societat.
Josep Sabaté, veí de Roquetes, té 37 anys. Ell va marxar a estudiar a Barcelona als 18 anys, com tants altres ebrencs que no troben opcions per formar-se a casa. Però esta decisió que en un principi no relacionava amb la seua orientació sexual va acabar alliberant-lo en certs aspectes: “Cada generació viu este tema d’una manera. A mi m’ha costat bastant agafar una certa seguretat. Passejar agafat de la mà de la teua parella a Barcelona és igual, perquè no et coneix ningú. Últimament m’he anat enfrontant a altres situacions, a anar agafat de la mà de la teua parella per qualsevol zona de les Terres de l’Ebre”. Josep posa en valor la faena del col·lectiu LGTBI a l’Ebre i de tots els activistes que han obert camí, com l’artista tortosí Fede Sancho, que va morir a principis d’este mes. “Agraïxo molt a la gent que ha obert camí, i sobretot als que venen. Dona molta felicitat i molta esperança veure com als instituts o a una festa major hi ha colles de nois i noies que viuen de manera natural la diversitat sexual, perquè tu des de fora la veus i no s’està amagant”.
Parlant del futur, Sabaté posa en valor el canvi que experimenta la societat, ja no només en matèria de drets LGTBI, sinó en els models familiars tradicionals. “No només se tracta de quins vincles tenen homes i dones, sinó de quin tipus de famílies creem. Segurament, la família heteropatriarcal clàssica està en crisi i estem vivint noves maneres de relacionar-nos i d’estimar. Potser la revolució que ve ja no parlarà tant de si dos homes o dos dones s’estimen o de si algú és transexual o bisexual, sinó de quines famílies construïm”.
Per a Blanch, el futur no tindrà etiquetes. “Crec que, en una societat avançada, caldria que les etiquetes no existissin. Mentre haguem de posar etiquetes, voldrà dir que encara necessitem la diferència per a reivindicar. A mi això no m’agrada, no m’agrada gens. Jo mai m’identifico amb cap sigla, ni m’interessa”.
