Al 2022, el món del futbol català es va bolcar amb la Júlia, una noia de 13 anys de Flix que jugava a l’equip mixt de futbol de la J.E. Flix. Se trobava amb que no podria seguir jugant amb els seus companys, ja que a Catalunya, fins llavors, als 14 havia de marxar a jugar a un equip íntegrament femení. El seu cas posava de manifest la discriminació que patien les jugadores, que havien de prendre la decisió de desplaçar-se fora del seu municipi si volen seguir dedicant-se a l’esport. A més, el fet de viure en un territori amb menys afluència de gent i on hi ha menys equips femenins on entrenar també afectava i seguix afectant les noies com la Júlia.
Per fer front a esta situació, els pares de la jugadora, amb el suport de l’Escola de Futbol de Flix i de l’Ajuntament de Flix, van engegar la campanya #NoiesEnJoc a les xarxes socials per fer que esta situació se visibilitzés. Van recollir firmes amb l’objectiu d’aconseguir que des de la Federació Catalana de Futbol permetessin l’esport mixt fins als 18 anys. Ho van aconseguir, i a la temporada 2022-2023, la Júlia va poder federar-se a l’equip del seu poble. I com ella, totes les que van voler fer-ho, ja que la modificació reglamentària habilitava qualsevol futbolista femenina a tramitar llicència federativa en un equip masculí.
L’última onada del moviment feminista ha comportat que les dones dixessen d’estar invisibilitzades en sectors on sempre havien estat presents, com ara l’esport. Tradicionalment, les pràctiques físiques s’han divit entre aquelles destinades als homes i aquelles que practiquen majoritàriament dones, com el patinatge, la natació sincronitzada o la gimnàstica rítmica. El futbol ha estat, durant dècades, clarament masculí, amb el focus l’atenció mediàtic posat en els primers equips d’homes, relegant els femenins a una cobertura inferior. Però els últims anys sembla que hi ha hagut una sèrie de coincidències que han propiciat l’auge del futbol femení a escala mundial. A banda del moviment feminista, un dels clubs amb més seguidors del planeta, el FC Barcelona, s’ha posicionat com una de les millors agrupacions del món. Això ha encès una guspira d’interès. Els noms d’Aitana Bonmatí o Alexia Putellas han esdevingut referents no només per a totes les xiquetes, sinó que també ho han fet per als nens.
Però, s’ha traslladat esta atenció als terrenys de joc regionals? Quina és la situació del futbol femení a les Terres de l’Ebre? Sofia Aubà Salaet, jugadora i capitana del C.F Gandesa Femení, ho té clar. “Sí que hi ha més interès, sobretot per l’èxit del Barça Femení, tot i que als partits de futbol femení de la zona no hi ha més públic”. Aubà va començar al Gandesa, l’equip del seu poble, de seguida que els seus pares van adonar-se de l’amor que tenia per este esport. A l’escola, al pati, ja hi jugava. Per a ella, “el futbol ho és pràcticament tot”. Creu que, de manera gairebé inconscient i segurament per les dinàmiques culturals, els pares tenen la tendència a enviar els xiquets a futbol i les xiquetes a ball o altres activitats feminitzades. Considera que per incloure-les des de menudes i fer que se sentin a gust, “caldrà fer moltes coses, però una de les més importants es poder tenir accés a un equip femení i amb xiquetes d’edats similars. Costa molt apuntar-se a un equip femení quan la diferència d’edat es molt gran. També que els clubs apostin pel femení i que els entrenadors sàpiguen gestionar equips mixtos i de noies. A nivell ebrenc espero poder aconseguir que més d’un equip pugui tenir una seccio de femení, amb equips d’alevins, benjamins, infantils… formats 100% per xiquetes”.
La importància de formar les xiquetes des de petites perquè se sentin còmodes en l’esport és vital. Ho veu així Ariadna Margalef Colomé, també jugadora del Gandesa. “El futbol sempre s’ha construït en base a la dicotomia futbol-home i inclús ara, el futbol femení s’interpreta com a menys competitiu. Em dona la sensació que per a moltes persones és com, bueno, deixeu-les entretenir-se, però segueixen creient que no és un esport per a nosaltres. Al futbol base és imprescindible no només que s’apuntin noies sinó tenir uns entrenadors/es, companys/es i sobretot un club que et recolzi. A tu et pot agradar molt jugar al futbol però si tens 10 anys i sents al teu entrenador “què és aquest xut? Xutes com una nena!”, i a més ets de les poques noies de l’equip o inclús del club… doncs no és fàcil seguir. Hi ha molta consciencia i voluntat per crear equips inclusius, però aquestes conductes encara segueixen estant”. Margalef va començar a jugar a la pista d’estiu del seu poble, Benifallet. “Sempre m’havia agradat, però vaig començar a jugar tard perquè quan havia tingut intenció de jugar sempre m’havien dit que era un esport de nois i, a més, els meus pares no em podien portar a jugar amb cap equip pel cost econòmic i temps que suposava. A més, crec que pensava que era més un caprici que una altra cosa… així que quan vaig tenir una mica de maduresa i vaig perdre la vergonya que suposava ser l’única noia, vaig començar a jugar les tardes d’estiu a la pista de futbol del poble amb els nois. Després es va fer un equip de futbol 7 femení al poble i quan tenia uns 16 o 17 anys va ser quan vaig estar federada per primera vegada”. Tot i els canvis que ha vist últimament i els nous referents que han sorgit, la jugadora té clar que “queda molt encara… En molts clubs l’equip femení pareix que vagi per una altra banda… falten polítiques integradores en equips mixtos, sobretot tenint en compte la importància en etapes formatives, i sobretot, cal inversió”.
A tu et pot agradar molt jugar al futbol però si tens 10 anys i sents al teu entrenador “què és aquest xut? Xutes com una nena!”, i a més ets de les poques noies de l’equip o inclús del club… doncs no és fàcil seguir
Ariadna Margalef Colomé, jugadora
Esta opinió la compartix la jugadora de la U.E. Aldeana Femení, Marta Alegre Codorniu, que, com moltes altres noies que han jugat a futbol des de petites, va ser de les úniques de l’equip. “Crec que continua havent-hi famílies que els encanta que els seus fills juguen al futbol però no volen que les seves filles juguen a futbol, ja que es continua pensant que no és un esport ‘femení’ com podria ser la dansa o el patinatge”, explica. Coincidix amb Aubà i Margalef que existixen més referents que quan van començar a jugar, però al territori, estos avenços costen de notar. “A nivell ebrenc crec que el creixement serà més lent. És complicat que els clubs tinguin un equip femení a cada categoria. Però tot i així penso que cada vegada hi haurà més xiquetes que vulguin ser la pròxima Aleixa Putellas o Aitana Bonmatí”.
Les jugadores prenen la veu cantant
“El femení del Roquetenc se forma a unes festes de Roquetes”, explica l’entrenador de l’equip, Juanpe Fernández. “Tres jugadores que estaven en un altre club buscaven una alternativa, van anar a la barra de festes a parlar amb el president. No hi havia entrenadors de femení, i com jo estava amb el futbol sala i havia portat una selecció femenina, em venen a buscar”. A partir d’aquí, estes tres jugadores van fer una crida, així com el club, i de seguida van tenir una plantilla preparada per a jugar. “Actualment hi ha barreja, tenim jugadores que porten tota la vida al Roquetenc i s’han format des de categories inferiors, i en tenim altres que han començat de més grans”.
S’ha parlat molt del joc de les dones en contrast amb el dels homes. “A nivell de tàctica no hi ha cap diferència. Sí que n’hi ha a nivell físic, evidentment, però les majors diferències amb el masculí són a nivell d’oportunitats. Els nois comencen a jugar a futbol molt jovenets i les noies no han tingut esta sort per diversos motius, sobretot per la falta de normalització. Al començar més tard hi ha menys capacitat d’adaptació, però això ja s’està igualant. Jo també porto un cadet femení, algunes ja fa tres o quatre anys que juguen i es nota moltíssim”.
Durant esta temporada, el Roquetenc ha jugat a futbol 11 per primer cop i l’entrenador remarca l’esforç que ha representat, sobretot a nivell de desplaçaments cap a altres parts del país, ja que a les Terres de l’Ebre no hi ha equips contra qui competir. “Per aconseguir la igualtat s’ha de lluitar per visibilitzar encara més el futbol femení per arribar a tenir el mateix número d’espectadors que el masculí. Així arribaran les oportunitats per a elles”.