per Susanna Abella
Aquests dies s’ha declarat l’estat de pre emergència per “sequera” a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en el Sistema Ter-Llobregat. La darrera gran sequera la vam viure a la primavera del 2008. Dir que en aquests 15 anys no s’ha fet res, seria injust i no es correspondria a la realitat. En les infraestructures que teníem en la sequera del 2008 faria mesos que l’entorn de BCN tindria restriccions serioses de subministrament.
Perquè si s’han fet mesures en tots aquests anys, tornem a tenir problemes d’escassetat d’aigua?
- perquè continuem perdent molta d’aigua potable en les nostres xarxes.
- perquè augmentar la disponibilitat d’aigua no evita patir d’escassetat.
En 15 anys, Catalunya ha passat de poc més de 6 milions d’habitants a 8 milions aquest mes de novembre. Població que es concentra majoritàriament en l’àmbit urbà del sistema Ter-Llobregat (vora 6 milions de persones), un territori que fa dècades que evidencia haver arribat al seu límit de disponibilitat d’aigua a un preu raonable i qui diu aigua, podem dir de producció d’aliments i d’energia que l’han d’importar de les Terres de Ponent o de l’Ebre, mentre que els residus els dispersen per les comarques més deprimides.
Davant aquest nou episodi, les mesures que es plantegen són les clàssiques de demanar més estalvi, especialment a la ciutadania que fa un esforç immens des de la sequera del 2008, a la que se li trasllada tota la responsabilitat d’aquesta situació. En canvi, altres sectors amb major incidència i capacitat de reducció com és el cas turístic a l’agricultura intensiva dedicada a l’exportació, passen una mica de rosetes.
Es proposen mesures més tecnocràtiques com la regeneració d’aigües depurades i la dessalació que tenen una elevada despesa econòmica i ambiental, especialment la dessalació que es traslladarà posteriorment al preu de l’aigua. La inversió prevista per les dues dessaladores de la Tordera i el Foix és de 480 M€ per aportar uns 100 Hm3/any.
Mentre altres mesures, potser no tan vistoses com la reparació de les fuites, no tenen les inversions necessàries i es va posposant en el temps reparar-les. Actualment, 1 de cada 4 litres d’aigua potable es perd per les nostres xarxes abans d’arribar a les nostres cases. Més de 130 Hm3/any, més aigua que la que tenim per dessalació.
Tornem a estar en un període de crisi, com ho vam estar a la sequera del 2008. En un termini curt, tots haurem de fer un esforç, especialment qui en fa més mal ús i en treu més benefici econòmic a costa d’un recurs preuat, però a mitjà termini, cal afrontar d’una vegada per totes, per part dels nostres governs, siguin del color que siguin, el desequilibri territorial i el model de creixement.
L’aigua i els recursos naturals són finits, els nostres rius ja estan al límit, els cabals ecològics d’ecològics en tenen poc, són els que van quedar després de repartir l’aigua entre els diferents usos existents en aquell seu moment i que cada cop són menys. No neva, no plou, si ho fa cada cop és de manera més irregular, els boscos cada cop consumeixen més aigua, el sòl cada cop més urbanitzat filtra menys i recarrega menys els aqüífers. Als rius cada cop arriba menys aigua.
Mentrestant, en 15 anys els usos han augmentat i tot i que es pot millorar l’eficiència, si aquests usos continuen creixent, l’augment de les necessitats d’aigua també creixen.
Augmentar la disponibilitat d’aigua, en regeneració o dessalació, al mateix temps que augmenten les demandes siguin urbanes, industrials, turístiques incrementant el desequilibri territorial, farà que de manera cíclica i recorrent el problema es perpetuï, afectant cada cop a més població i més interessos econòmics, empobrint-nos a tots en conjunt.
Calen decisions valentes com a país, replantejar-nos el model de creixement i el desequilibri territorial, els grans tabús del segle XXI. No es pot continuar creixent sense esme, especialment a la zona de costa mentre que la zona interior queda cada cop més buida i empobrida. Cal reequilibrar aquests territoris, dotar-los d’indústria i serveis i no destinar-los a ser només productors d’aigua, energia i aliments i receptors de la merda de les grans ciutats.
No pot continuar creixent l’agricultura i la ramaderia intensiva dedicada exclusivament a l’exportació perquè arruïna als pagesos i els expulsa del territori, alhora que contamina i fa inservibles els nostres aqüífers. Un dels exemples més clars és la producció intensiva de porc, un règim d’esclavatge modern, on el pagès fica la granja, la feina i es queda amb els purins, mentre les integradores en treuen tots els beneficis.
Necessitem els pagesos i ramaders per cuidar el territori, el nostre paisatge, SÍ! Però pagesos i ramaders lliures d’aquest model de creixement que els tracta com a peces d’una fàbrica deshumanitzada, que els expulsa de la terra dels seus avantpassats. La sequera del 2023 és una nova oportunitat per avançar cap a una societat més justa, ha de ser el punt d’inflexió per un canvi de model de desenvolupament on el reequilibri territorial i el respecte al medi natural i les persones estiguin per davant d’aquest progrés extractiu que ens ha portat on estem.
