Per Marta Sans, activista del Col·lectiu feminista L’Aixada Lila
L’endemà de l’estrena de “Rocío, contar la verdad para seguir viva” el passat 21 de març, les trucades al número d’informació de violència masclista es van disparar un 60%. Quan vaig llegir la notícia, vaig recordar el cas Harvey Weinstein i el moviment #metoo. Esta vegada, però, les places no es van omplir amb pancartes ni els mitjans van parlar constantment sobre els fets, ja que, malauradament, el documental de la Rocío Carrasco s’ha anat convertint en un show sensacionalista, com era d’esperar. En tots els relats que s’expliquen públicament i, sobretot, si es fa sota un format per abastar grans audiències, hi podem distingir les formes i el contingut. Quants diners ha cobrat i el negoci que hi està fent Telecinco, per a mi, està fora de l’equació. Com també les declaracions que segueixen al seu relat, les versions oposades, i la comparsa de personatges secundaris amb els quals es lucren els mitjans, que, per descomptat, es mouen com titelles sota els fils del sistema patriarcal. Després de tot, este model ha aconseguit que el contingut quede difuminat per l’espectacle mediàtic, fent que la seua història siga maltractada, com també les nostres veus. Com a feministes i aliats, podem encara salvar-ne el contingut, ja que del que no se’n parla, no existeix. I se n’ha de parlar, per identificar-nos i poder deixar de normalitzar les violències masclistes, sobretot les menys òbvies però no menys perilloses. El documental n’està ple, i pot ser un gran canal per parlar-ne, un canal que hauríem d’aprofitar.
Després del primer episodi, vaig sentir com molta gent, atònita, es preguntava per què la Rocío, amb tots els recursos que tenia a l’abast, no havia marxat abans o no havia denunciat a temps al seu agressor. Moltes, en parlaven fent un judici injust sobre la seua història, fins i tot qüestionant els fets contats, una vegada més, anteposant el format i el personatge mediàtic a la primera persona del relat. Rocío no va denunciar a temps pel mateix motiu que la majoria de dones no parlem ni demanem ajuda, i ni tan sols creiem que moltes de les violències que patim siguin denunciables. I el perquè no és tan senzill com sembla, ja que en aquest sentit, tant ella com nosaltres, que vivim oprimides pel sistema, no som tan diferents. Hi ha una por extrema de la vergonya, de la culpabilitat, que no se’ns cregue i de les conseqüències que parlar pot tenir. I no és per a menys, la cultura patriarcal en la qual vivim, té una predisposició brutal a prolongar els mites sobre la violència masclista contada per les dones: les dones exagerem, malinterpretem els fets, tenim problemes hormonals que ens fan actuar com a histèriques i, fins i tot, ens encanta fer-nos les víctimes per cridar l’atenció. Això fa que quan una dona té el coratge de parlar públicament, el benefici del dubte se li dóna només en el millor dels casos, en els altres, es diu que està contant mentides.
Un periodista de La Vanguardia deia que la millor manera que la Rocío tenia de combatre al seu agressor, hagués estat a través dels jutjats i no dels mitjans. Bé, en primer lloc, casos mediàtics, com el de Weinstein o el de la Carrasco, tenen el poder necessari per a donar impuls a milers dones per sortir del llum de gas al qual estan sotmeses i atrevir-se a parlar. No obstant això, encara que ho portem als jutjats, la majoria de denúncies acaben en paper mullat. El sistema judicial segueix sent masclista (exemples com els de La Manada o Juana Rivas ens ho demostren) i estem governades per la idea que quan parlem sobre això, estem mentint. Llavors, com hem de trobar un espai segur per denunciar, si qui ens ha d’oferir protecció ens qüestiona i ens aboca a un procés en el qual patim violència per segona vegada? Els moviments socials feministes estem treballant per desestigmatitzar les víctimes, perquè parlar i denunciar no ha de fer vergonya. L’únic que ha de tenir vergonya és l’agressor.
Veient els episodis del documental, faig l’exercici de no caure en els paranys de les formes, i veig una dona que té el valor de contar una història demolidora, que podria ser la de moltes. També de les que ja no poden contar-ho. Hem d’aconseguir que les nostres veus s’escoltin i, sobretot, que arriben a totes les dones, per a adonar-nos que no estem soles i que no callar, és l’única manera de seguir vives.