Trini Lleixà i Isabel Garcia són les impulsores de l’associació Libèl·lules dels Estels, un grup d’acompanyament del dol gestacional i perinatal. Les dues han patit la pèrdua d’un fill i el poc espai que els dixava la societat per pair el dolor les va fer buscar alternatives. Per separat, van posar-se en contacte amb Dol d’Estels, amb seu a Reus. Una de les impulsores les va ajuntar pensant que podrien ajudar-se. Expliquen que van connectar de seguida i van tenir clar que volien crear una entitat per acompanyar les famílies que passessen per la mateixa situació. Així va nàixer Libèl·lules dels Estels a les Terres de l’Ebre.
El cementiri de La Ràpita ha estat un dels primers en construir un espai on les famílies que han tingut este tipus de pèrdues puguen recordar els seus fills. Isa i Trini veuen encara més possibilitats: parlen d’habilitar un mur on els progenitors puguen apuntar el nom dels xiquets per fer constar que han existit de veritat. Segons Isa, psicòloga de professió, el fet de tenir un lloc on poder anar, descansar i plorar ajuda a passar el procés de dol. Una de les coses que més afecta les mares i els pares en esta situació és que els seus fills, en cas de pèrdua gestacional, no estan enterrats enlloc. Per tant, és complicat acceptar el que ha passat si l’experiència no sembla real.
Este va ser el seu cas. En voler quedar-se embarassada, va tenir diversos avortaments naturals durant els embarassos. Conta que, quan el seu fill va nàixer, no tenia res preparat, ni el cotxet, ni la robeta, ni l’habitació. Tenia tanta temor de patir una altra pèrdua que va decidir no fer-se il·lusions abans d’hora. Ara té un xiquet petit, però recalca que l’ansietat que alguna cosa pugue anar malament l’aterra. “Saps que el pitjor pot passar, perquè ja ho has passat”. Denuncia que, en cas de pèrdua gestacional, no pots inscriure el nom del teu fill al registre. És a dir, a ulls de l’administració, no ha existit mai.
En el cas de Trini, la Ivet, la seua segona filla, va morir dos dies després de nàixer. Trini va patir un despreniment prematur de placenta que les va dixar a les dos en un estat molt greu de salut. La seua xiqueta va ser traslladada a Barcelona, on no van poder salvar-la. Recorda les nits als hospitals pensant en la Ivet, que era a dos-cents quilòmetres amb el seu marit acompanyant-la. Trini va estar ingressada a la planta de nounats. “Sentia plors de bebè constanment, la gent que venia de visita, gent rient…”. Des de Libèl·lules dels Estels volen també arribar al sistema de salut pública i col·laborar amb ells mitjançant formacions o nous protocols que es puguen adoptar per tal de fer el procés més fàcil a les famílies. Creuen que els professionals sanitaris han d’estar preparats per donar males notícies, acompanyar en el dol i tenir tacte a cada fase del procés.
Fer caixes de records ajuda per poder fer tangible l’existència i la desaparició del bebè. Trini ensenya la de la Ivet, amb els xumets, el test d’embaràs positiu i tot d’elements que recorden a la família que la xiqueta va ser una realitat. L’associació vol ajudar no només les mares, sinó a tots els membres a qui haja pogut afectar la pèrdua. De moment, però, la majoria de membres del grup són dones. Volen treballar també amb els pares, que molts cops queden invisibilitzats per decisió pròpia per donar suport a la mare. Això fa que ells no digerixquen bé el que ha passat i puguen desenvolupar trastorns o malalties mentals com la depressió o l’ansietat.
Libèl·lules dels Estels vol reivindicar que les pèrdues gestacionals i perinatals comporten la pèrdua d’un fill. Isa posa de manifest que la maternitat comença quan es tenen desitjos de tenir un bebè, no quan ha finalitzat el part. Pensa que el reconeixement del dol per part dels agents sanitaris i de la societat en general hauria de donar-se sempre, sense tenir en compte si el xiquet ha mort a la setmana dotze de gestació o als cinc dies de vida. Este és l’objectiu de l’associació. D’una banda, aconseguir que canvie la percepció d’estes pèrdues mitjançant avenços protocolaris i jurídics. De l’altra, acompanyar i donar suport en tots els aspectes possibles a les famílies que ho patixen.