Al centre de Tortosa, just a sota del pis on va viure els últims anys de la seua vida, l’obra de l’artista Frederic Mauri plena les habitacions de la casa. Aquí hi treballava sempre, i gairebé cada dia. “Ell sempre estava dibuixant qualsevol cosa, treballant. Era el que ell volia fer, era professor per poder dedicar la resta del seu temps a pintar, dibuixar o crear el que fos, perquè feia moltes coses”, explica una de les seues filles, Anna Mauri. La família conserva este pis tal i com el pare el va dixar, ple de quadres, de gravats, d’exlibris, dibuixos i llibres d’art. Amb l’arriba de la pandèmia van dedicar-se a catalogar el que van poder. Anna Mauri explica que s’hi ha passat dies, mirant d’organitzar-ho tot. “Un dels problemes és que el meu pare dixava moltes obres sense firmar ni datar, perquè no acabava els quadres del tot, ell els dixava una temporada aparcats i al cap d’un temps hi tornava”. Ha anat ajuntant les obres en temàtiques i èpoques, acotades per l’estil que adoptava Mauri, un artista que creava de manera molt diferent depenent d’en quin moment de la vida es trobava.
Frederic Mauri va nàixer a Tortosa al 1940 i va morir al 2019. Va estudiar Belles Arts a Barcelona després de formar-se a la seua ciutat natal i, segons la seua filla, “quan va arribar a estudiar a Barcelona se va sorprendre perquè hi havia moltes coses que ell ja sabia i no li estaven ensenyant”. Fundador del col·lectiu Macla 65 i part del grup d’artistes i intel·lectuals que incloïa noms com Zorada Burgos o Manuel Pérez Bonfill, Mauri fins i tot va ser empresonat per la pertanyença a estes agrupacions i les seues tendències polítiques, reflectides en el que creava. De la presó en va sortir ràpid, però la temor a que el tornessen a represaliar va fer que amagués gran part de la seua producció en un hort que tenia als afores de Tortosa. La seua família, quan hi ha rebuscat anys després, ha descobert, mig amagades, obres que mai havien vist.
Abstracte, estil picassià o còmic. L’artista tortosí va cultivar diverses disciplines, i creava, molt cops, per a ell mateix o per regalar les obres a gent que apreciava o admirava. Els seus cèlebres exlibris li servien per obsequiar amics. En va fer d’altres per a personalitats com Pasqual Maragall, però no sentia un interès especial per mostrar la seua obra. “En vida va fer algunes exposicions, però no moltes, perquè no li agradava, no volia ser el centre d’atenció, que la gent el mirés. A l’inauguració d’una exposició l’artista sempre parla, però ell no”, diu Anna Mauri. Per a ella, créixer envoltada dels amics artistes de sons pares va ser totalment normal, un ambient en el que se sentia còmoda. “Sempre ens portaven a veure exposicions, als museus, a les galeries del centre hi hem entrat a totes. I si no anàvem amb ells ens portaven un conte, o mon pare sempre s’enduia les làmines de les exposicions, ens feien partícips d’estes experiències. Per això ara a mi em sorprèn molt algú que no hagi anat mai al Museu Picasso, per exemple, o que la gent no tingue quadres penjats a casa. Per a mi són coses naturals”. Recorda també com el pare els explicava contes abans d’anar a dormir, com s’inventa històries per a elles i els seus cosins. De fet, conserva un còmic amb la Cucafera que Mauri va inventar-se per als xiquets de la família. La vida quotidiana inspirava l’artista fins al punt que les germanes surten en diversos dels seus quadres o gravats, i elles recorden tenir sempre disponible una capsa de colors per poder pintar al costat del pare.
Sempre lligat a Tortosa, va ser una de les ments darrere de la imatge del programa de festes de l’any 1964, que va suposar un escàndol entre els veïns de la ciutat pel seu disseny innovador. Al 65 va obrir també, juntament amb la seua dona i tres amics més, la botiga de mobles Llar, amb una línia d’estil que trencava amb el que imperava al país i a la ciutat en aquell moment. El projecte va fer aigües de seguida. “Has d’imaginar com era llavors Tortosa. En aquella època, ells eren massa moderns. La gent que havia viscut sempre aquí potser ho veia diferent, però ell havia sortit, havia estudiat a Barcelona, havia vist altres coses. La Tortosa que ell havia viscut de més jove, on li havien ensenyat una pintura moderna, la Tortosa on havien nascut revistes com La Zuda… després va desaparèixer. A ell li dolia veure que ens quedàvem enrere”.
La família Mauri no sap quantes obres hi ha, a l’estudi. S’esforcen en catalogar-les, datar-les i tenir-les ordenades, però també patixen per si es fan malbé o arriba un punt en què han de destinar la casa a un altre ús. Una part petita de la producció de l’artista es troba al Museu Reina Sofía, i al novembre hi ha programada una exposició al Museu de Tortosa. La falta de fons de la majoria de museus del país fa que col·leccions com esta, que retraten el segle XX a cop de pinzell i tinta, hagin de malviure en cases particulars. Però mentre puguen i tinguem temps per dedicar-hi, les Mauri seguiran homenatjant el seu pare cuidant el que ell va crear des de zero.