Roser Gay és professora d’art, il·lustradora i artista. Va viure fins als quinze anys a Riba-roja d’Ebre, on va acabar tornant anys després per establir-s’hi i formar part del teixit associatiu i cultural del poble. Va estudiar per convertir-se en fotògrafa, però els alts costos d’esta professió la van fer decantar-se més per la il·lustració. Aquí va començar la seua frustració: li agrada molt dibuixar a mà, cuidar els detalls de les línies i sentir el paper, els materials de tota la vida. Explica que va arribar un moment en què, “si no treballaves en digital, estaves mort”. I estar-se davant d’una pantalla no era la seua manera de fer en absolut. “Si et diguessen que per estar guapa has de menjar pedres, al final diries, m’és igual lo guapa que pugue estar. No vull menjar més pedres, no em ve de gust”. Així que, per oblidar-se dels formats digitals, va recuperar la tècnica de la cianotípia, que havia descobert a la universitat anys enrere.
La cianotípia és un procediment fotogràfic monocromàtic. És a dir, només s’hi aprecia un color, en este cas, el cian. Roser treballa sobre làmines per a aquarel·les, que estan preparades per absorbir l’aigua i assecar-se en poca estona. Al seu taller, situat als baixos de casa seua, hi té dues sales amb funcions diferenciades. A la primera, sense cap finestra, mescla l’àcid i el ferro per crear una solució fotosensible que canviarà de color quan entre en contacte amb la llum. Quan la barreja està feta, embadurna les làmines i les dixa assecar. Quan estan preparades, hi col·loca un negatiu fotogràfic a sobre i la passa a la sala que té finestra. Allà a la vora, coberta amb una planxa de vidre, s’asseca i va canviant de color, fent-se verdosa. Després la submergeix en aigua i aigua oxigenada i la repassa amb un pinzell. Esta part del procés és en la que adopta el color blau fosc característic. Roser diu que, curiosament, el blau del cel i del mar sempre han estat els seus tons preferits. L’ajuden a calmar-se i a reconnectar.
Els temes que li interessen es troben reflectits en les seues cianotípies. El territori, els llocs deshabitats, les preses que tallen l’Ebre a prop de casa seua, les construccions grandioses. També li agrada jugar amb el misteri que proporciona produir este tipus d’art, ja que la claredat de les cianotípies no és perfecta. Cada cop que repetix el procés de creació experimenta amb els materials sobre els que pot treballar, o amb les ombres i les llums dels negatius. S’hauria d’apuntar què li funciona i què no, bromeja, però creant lliurement i sense indicacions s’ho passa millor.
Per a Roser Gay, la cianotípia és l’oportunitat de tornar a treballar sense estar pendent de pantalles. Impartix cursos on ensenya a tothom que estigue interessat en este tècnica i creu que tornar a treballar només amb les mans, tocar el paper, mullar-se amb l’aigua i poder notar el que acabes de crear, és terapèutic i engrescador per a les alumnes. Tot i les dificultats de ser artista i dedicar-se a una disciplina majoritàriament desconeguda, té clar que este camí la fa feliç i la fa estar en pau.