L’altre dia sentia ploure

Per Maria Falcó

L’altre dia feinejava en una d’aquelles majestuoses taules en les quals s’hi apleguen desconeguts que busquen un lloc on poder concentrar-se. Són la mena de mobles que llueixen al mig de les biblioteques. Los reconeixes perquè apareixen mutilats per una renglera d’endolls que pretenen desterrar, inútilment, lo paper i bolígraf. Però, encara que foradin taules a files per encastar-s’hi, mai no podran acabar amb la necessitat humana d’escriure a mà. I, tot i que semblen una plaga invasora de taules que abans eren normals, sempre que els necessites queden massa lluny.

Les taules així tenen la llicència de relacionar desconeguts sense la parafernàlia de la cordialitat. Així, la distància que queda entre dos cadires la inventes pròxima o llunyana segons te convé. Pots decidir difuminar desconeguts ignorant-los per complet o, per contra, pots fer-los servir de comodí per solucionar qualsevol imprevist amb la connexió a internet.

Si tens sort, l’individu del costat respectarà aquell propòsit inicial de buscar concentració, però si te creues amb una d’aquelles persones que pateixen incontinència verbal, caldrà que fer actuar la teua versió més aspra. Encara més si t’ha tocat de company un corcó que, entre remucs, te fa adonar del soroll constant que fa lo fluorescent que corona la taula. Remor que ja no deixaràs de sentir, però que l’importú ha tingut la barra d’afegir: “haurem de fer com qui sent ploure”. Llavors, havent estat intercedida la teua poca concentració, t’adonaràs que aquella frase feta ja no té sentit.

Fa molt temps que pluja ja no se deixa sentir. Ara quan arriba se fa escoltar. Mos lapida furiosa, breu i directa; perquè tanta ràbia la cansa ràpid. Se desfoga i torna a desaparèixer, decepcionada, convençuda de les raons del seu enfado. És per això que si per sort algun dia sentim ploure com ho feia fa massa temps, seria una falta de respecte desoir el miracle. Caldria sortir al carrer i celebrar l’esdeveniment extraordinari com qui aclama una Lliga després de quatre temporades de sequera. La humanitat hauria d’embogir, fanàtica de la pluja, devota al seu ball, assedegada de triomf, esperançada per un futur fructífer. L’espècie humana hauria d’aplegar-se per celebrar que, per fi, sent ploure.