per Maria Falcó
L’altre dia, mentre esperava que una bata blanca em donés permís per ingerir alguna poció que fes curar la tos, una dona asseguda al meu costat va començar a parlar sense avisar que ho feia amb mi. No podia ser amb ningú més perquè estàvem soles a la sala, només un repicar intermitent de teclat trencava el silenci. Aquella senyora, amagada al darrere d’unes ulleres de color marró transparent, ho devia fer molt això de decidir el seu interlocutor sense consens. Tenia la traça que tenen les persones expertes que fan les coses com un automatisme.
Va enfonsar la mirada en algun punt llunyà de la rajola més propera als seus peus diminuts i va començar a contestar preguntes que ningú li havia fet. Mentre la seva llengua s’anava articulant per fer brotar un seguit de pensaments que distaven molt del meu argumentari, vaig pensar que el color dels piquets del terra combinava amb el de les seves lents. Ressenyava episodis desordenats de la seva vida; bàsicament i perquè semblava que mai havia fet res més, de la seva vida matrimonial.
La seva ocupació principal havia estat la de ser mare i esposa. Era de les que posava el plat a taula primer als homes i després a les dones. Sempre s’ha fet així, però ara ja no. No semblava que hi estès ni a favor ni en contra. S’ho rumiava i, finalment, es conformava. Ara les dones estudieu i treballeu. En aquest cas, va manifestar el seu acord. Porteu pantalons, sortiu sense l’home o decidiu no tenir-ne. Reia i ho celebrava tímidament. Teniu diners, és clar, per això ho podeu fer. Sentenciava.
Abans que el grinyol de la porta aturés aquella conversa unilateral, em vaig adonar que la distància que separava de mi la dona amb qui comparteixo el cognom i algun gest que també ha heretat la meva mare, només era la d’una filla que es torna mare. No obstant això, aquell pregó recurrent que ma iaia verbalitzava de tant en tant em semblava primitiu. Com s’ho han fet les dones perquè en tan sols una generació puguem decidir coses i tenir diners? Com li explico que m’emmirallo en tot allò que fa i que no fa?
Ben mirat, crec que ho fa expressament. Sap que tot allò que no compartim m’ajuda a ser la dona que soc. Que no només m’ha ensenyat a comprar més barat i a triar bé els melons, també a valorar els drets que hem aconseguit per poder conservar-los. Pot ser així, mentre una neta esdevé àvia, hi ha lluites d’avui que semblaran primitives a les generacions de demà.
1 comentari
Molt ben expressat, i tens tota la rao!!!!