TOTES LES NOTÍCIES DEL TERRITORI

La vida petita de la Miliana

La Miliana és una pedania d’Ulldecona, la menys poblada. La seua fundació data de l’any 1766, quan Joan Millan Iranzo de Miravete i Antònia Tomàs i Prunyonosa van aixecar-hi el primer mas. Aquí hi van viure fins que ell va morir, cosa que va portar la gent de la zona a començar a anomenar Antònia com “la Millana”.

Situada a més de vuit quilòmetres de distància del nucli d’Ulldecona, la Miliana està feta de cases antigues. Algunes cauen, algunes estan reformades i unes quantes conserven l’encant d’anys enrere. Tot i que el número d’habitants mai va ser nombrós, a principis del segle XX hi vivien unes 168 persones i hi havia una fonda que oferia alberg i menjar als que hi passaven. Als anys 70, el cens ja havia decaigut fins als 12 ciutadans. Tot i la davallada, s’ha de tenir en compte que el registre pot no ser del tot fiable perquè molts dels veïns tenien cases a la Miliana com a segona residència, cosa que seguix passant a dia d’avui.

La Roser va arribar a la Miliana fa un parell d’anys. Passeja el seu gos pels carrers sense necessitat de dur-lo lligat. Ella és jardinera i té cura d’algunes finques de la comarca. Abans havia viscut a Tortosa i Ulldecona, però quan va descobrir este racó del Montsià va començar a moure fils per trobar algú que pugués llogar-li una casa. Des de llavors que viu aquí durant tot l’any i té cura dels espais comuns i de la colònia de gats que hi ha. Explica que la pandèmia ha trencat alguns lligams veïnals, que abans solien reunir-se per debatre temes que afectaven la població, tot i que aquí se coneix tothom i s’ajuden si és necessari.

A la Roser li han explicat que, per les festes majors, aquí s’hi reunien fins a quatre-centes persones, encara que ella valora el silenci i la pau de la Miliana, com la majoria dels veïns. Va assenyalant les cases renovades i les que cauen a trossos, contant les històries dels respectius amos. La majoria són belgues que van adquirir-les fa anys i les han anat reformant en les últimes dècades. Creu que, actualment, vivint-hi de manera fixa, són quatre o cinc persones.

Tot i els elogis que li dedica, la Roser també creu que la Miliana hauria de tenir algun tipus de negoci que pugués donar-li una empenta. Parla de la Puri, que va impulsar una escola Waldorf en una casa al costat del petit campanar i que atreia una desena de xiquets d’altres punts de la comarca. Sentir els crits dels nens i els pares que els recollien li donava vida. A més, reivindica que les zones comunes haurien d’estar més cuidades, ja que són els propis veïns els que les mantenen netes. Per a molts, són part de les seues cases, sense cap necessitat de tenir un jardí.

Tot i que la Miliana sembla un nucli despoblat i sense activitat, és fàcil, sobretot a l’estiu, veure-hi algun veí que hi passeja o que feineja per millorar la seua casa. És la vida que s’amaga darrere d’un grapat de carrers que veuen com els seus habitants van i venen, canvien amb els anys i busquen en la Miliana experiències diferents. N’hi ha que són partidaris d’obrir-se al món, i altres que hi estan totalment en contra: ni bars, ni fondes ni publicitat. Per a ells, la joia d’este indret és que és invisible a ulls de molts.

Facebook
WhatsApp
Twitter

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

També et podria interessar...

Copyright © 2020 APROPEBRE | Designed by IPM Projects