La Miliana és una pedania d’Ulldecona, la menys poblada. La seua fundació data de l’any 1766, quan Joan Millan Iranzo de Miravete i Antònia Tomàs i Prunyonosa van aixecar-hi el primer mas. Aquí hi van viure fins que ell va morir, cosa que va portar la gent de la zona a començar a anomenar Antònia com “la Millana”.
Situada a més de vuit quilòmetres de distància del nucli d’Ulldecona, la Miliana està feta de cases antigues. Algunes cauen, algunes estan reformades i unes quantes conserven l’encant d’anys enrere. Tot i que el número d’habitants mai va ser nombrós, a principis del segle XX hi vivien unes 168 persones i hi havia una fonda que oferia alberg i menjar als que hi passaven. Als anys 70, el cens ja havia decaigut fins als 12 ciutadans. Tot i la davallada, s’ha de tenir en compte que el registre pot no ser del tot fiable perquè molts dels veïns tenien cases a la Miliana com a segona residència, cosa que seguix passant a dia d’avui.
La Roser va arribar a la Miliana fa un parell d’anys. Passeja el seu gos pels carrers sense necessitat de dur-lo lligat. Ella és jardinera i té cura d’algunes finques de la comarca. Abans havia viscut a Tortosa i Ulldecona, però quan va descobrir este racó del Montsià va començar a moure fils per trobar algú que pugués llogar-li una casa. Des de llavors que viu aquí durant tot l’any i té cura dels espais comuns i de la colònia de gats que hi ha. Explica que la pandèmia ha trencat alguns lligams veïnals, que abans solien reunir-se per debatre temes que afectaven la població, tot i que aquí se coneix tothom i s’ajuden si és necessari.
A la Roser li han explicat que, per les festes majors, aquí s’hi reunien fins a quatre-centes persones, encara que ella valora el silenci i la pau de la Miliana, com la majoria dels veïns. Va assenyalant les cases renovades i les que cauen a trossos, contant les històries dels respectius amos. La majoria són belgues que van adquirir-les fa anys i les han anat reformant en les últimes dècades. Creu que, actualment, vivint-hi de manera fixa, són quatre o cinc persones.
Tot i els elogis que li dedica, la Roser també creu que la Miliana hauria de tenir algun tipus de negoci que pugués donar-li una empenta. Parla de la Puri, que va impulsar una escola Waldorf en una casa al costat del petit campanar i que atreia una desena de xiquets d’altres punts de la comarca. Sentir els crits dels nens i els pares que els recollien li donava vida. A més, reivindica que les zones comunes haurien d’estar més cuidades, ja que són els propis veïns els que les mantenen netes. Per a molts, són part de les seues cases, sense cap necessitat de tenir un jardí.
Tot i que la Miliana sembla un nucli despoblat i sense activitat, és fàcil, sobretot a l’estiu, veure-hi algun veí que hi passeja o que feineja per millorar la seua casa. És la vida que s’amaga darrere d’un grapat de carrers que veuen com els seus habitants van i venen, canvien amb els anys i busquen en la Miliana experiències diferents. N’hi ha que són partidaris d’obrir-se al món, i altres que hi estan totalment en contra: ni bars, ni fondes ni publicitat. Per a ells, la joia d’este indret és que és invisible a ulls de molts.
