La motxilla per pujar als Ports

Per Laia Vilar, infermera

Abans que la covid arribés des de les terres xineses cap al nostre terreno, al març del 2020, la infermeria existia, tot i que d’una forma molt poc visible. Per aquells temps érem vistes com les que posàvem injeccions, les dels goteros, les que punxen i trauen sang, les que vacunen, inclús molts cops, les que fan allò que els metges manen. Quan la COVID-19 va arribar, vam passar a ser el centre d’atenció. Herois, ens cridaven, les salvadores del món! Sento desenganyar-vos però no, la infermeria no és res de tot això.

La infermera és la figura que acompanya el malalt i a la família, la que posa veu als sentiments, la interlocutora, la que busca un benestar holístic de qui està allà i el necessita, la gestora i la investigadora. Tampoc som déus. La veritat és que som persones la mar de normals, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

En algun moment de la vida, tothom es troba o escull la seua feina. Què és al que et vols dedicar durant la teua vida? Considero que molts cops no s’escull ser infermera, sinó que es naix sent infermera. La infermeria és un art, l’art de cuidar i donar benestar. Lògicament, les seues tècniques té, però totes elles acompanyades sempre dels elements essencials: tacte, comprensió i humanitat.

Durant la pandèmia, alguns dels elements fonamentals s’han anat desequilibrant per diversos factors. Fa uns dies els mitjans de comunicació es fan ressò de concentracions que es fan per canviar certs aspectes en les condicions de treball, reclamant personal entre altres coses. La veritat és que sentim una fatiga emocional important. Este cansament, així i tot, hem après a carregar-lo com aquell que porta la motxilla per pujar als Ports, fins a normalitzar-lo. Normalitzar que no es pot fer la feina com toca fa mal, i a casa meua diuen que «lo mal és llaga». El que falta aquí és un canvi generacional que permeti veure la infermeria com el que és, i deixar-nos estar dels romanços antics que ens acompanyen fa anys com una ombra. No busquem un reconeixement, ni molt menys un agraïment perquè és la feina que ens toca fer: la nostra.

Això si, després de tot el que la societat ha passat (i continua passant) amb la pandèmia, i l’esforç que es fa per fer front a la COVID – 19 i als milions de malalties que hi ha (perquè la resta de malalties no estan de vacances, continuen existint encara que no ho semble), les infermeres només demanem que es cuide a qui cuida.