per Marta Sans
L’estiu del 2016 serà, malauradament, recordat pel cas de la Manada, la violació en grup a una noia durant els Sanfermines que es va transformar en un cas extremadament mediàtic. Tot l’Estat Espanyol va poder veure com una altra onada del feminisme sortia als carrers. La pregunta de per què quan es destapa un cas així milers de dones s’atreveixen a aixecar la veu i a dir «jo també» ens hauria de donar la resposta en si mateixa. La resposta és col·lectiva perquè no són casos aïllats, sinó una ofensiva patriarcal: l’agressió és col·lectiva (allò de, si ens toquen a una, ens toquen a totes).
La llei de garantia integral de llibertat sexual (popularment coneguda com Només Sí és Sí) va ser plantejada com a resposta a les mobilitzacions del moviment feminista després del cas de la Manada, reconeixent que per donar-se una violació no cal que la dona opose resistència. I malgrat la falta de perspectiva antiracista de la llei i les amenaces de la llei a les treballadores sexuals, la polèmica de la llei estrella del Ministeri d’Igualtat ha vingut només després, amb la reducció de condemnes. I una llei que segons el Ministeri havia de servir per a protegir més les dones, el que fa és generar més inseguretat, més desprotecció i, en definitiva, comprar el relat del perill sexual.
A la rebaixa de condemnes, que és una conseqüència legal de la mateixa llei, l’única resposta que s’ha donat és la de criticar la justícia patriarcal, però és la mateixa justícia en la qual van confiar per fer la reforma. Llavors, no ho entenc.
Però la qüestió que des del moviment feminista es planteja és: L’enduriment de la condemna farà que no hi haja agressions sexuals? Més anys de presó pels acusats erradicaran la violència masclista? Podem fer un debat, si voleu. Però l’error aquí, ha estat la deriva punitivista del feminisme institucional i intentar erradicar la violència masclista via el càstig amb més anys de presó. I ja això és incongruent en si mateix, perquè la penalització es dona quan la violència ja ha tingut lloc, no a mode preventiu.
Una altra conseqüència de la llei serà el seu ús contra els sectors socials més vulnerables (els racialitzats, els precaritzats, etc) en nom de la «lluita contra la violència de gènere», ja que el patriarcat se sosté només sobre un sistema repressiu. La repressió, en qualsevol cas, no només no resol les opressions com a tal, sinó que genera més violències i és incompatible amb la transformació social que defensem des del feminisme.
Les polítiques feministes pretenen implementar estratègies que no reforcen el sistema de repressió. És a dir, que no alimenten precisament allò que volem enderrocar: un sistema judicial patriarcal al servei de les classes altes. El feminisme no pot relegar la protecció dels nostres drets al dret penal, ha de crear estratègies empoderadores i emancipadores, com ara l’educació sexual integral (sobretot a l’ensenyament públic, que ara mateix està absent), apostar per polítiques contra la precarietat i la falta d’independència econòmica de les dones. Des dels carrers ho tenim clar: l’única forma per eliminar la violència patriarcal estructural és la lluita als carrers, l’autodefensa i l’empoderament feminista. El trencament dels rols de gènere imposats tampoc seran possibles sense el desempoderament dels hòmens als espais públics i la deconstrucció de la masculinitat hegemònica que sustenta el patriarcat.
