Josep Sabaté Ibáñez: “Ser conscients de ser un territori no és poca cosa”

Josep Sabaté Ibáñez és un activista gairebé nat. “Des que tinc memòria que m’han preocupat coses. Hi he volgut respondre i les he volgut entendre, sobretot les que em provocaven disgust, com la destrucció del medi ambient, el racisme o el feixisme. A més, anava a un col·legi de capellans, i això, segurament, va fer que m’anés fent ateu i no gaire amic de determinades qüestions”. De fet, la seua faceta reivindicativa s’inicia al Seminari de Tortosa. “Recordo que ens feien missa una setmana en català i una setmana en castellà, i un amic i jo vam començar a queixar-nos, a no cantar ni respondre les misses en castellà. Érem només uns xiquets, no era cap cosa organitzada, però sí que ja llavors tenia uns amics i un entorn amb certes inquietuds”.

Per a Sabaté, ser activista és sinònim de crear comunitat. No entén la lluita pels drets de les persones i el territori sense agrupar-se, sense conèixer la gent amb qui compartix causa. En plena adolescència i mogut pel seu amor per la música, va entrar als grallers de Jesús. “Allà va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de quin és el meu país, quina és la meua terra… vaig començar a anar a manifestacions amb ells bastant jovenet, amb 14 o 15 anys, i a partir d’aquí m’implico en altres coses. Em vaig fer militant de Maulets, que era una organització independentista revolucionària, i de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Vaig prendre compromís i vaig teixir una xarxa de companys i companyes que també acaben sent amigues i amics, i fins i tot la teua família. En cadascuna d’estes lluites vas sumant gent”. Arribat el moment de seguir formant-se, Sabaté pren la decisió de marxar a viure a Barcelona. Estar-se a 200 quilòmetres de casa no va ser un impediment per seguir connectat amb les Terres de l’Ebre. “A mi em sabia greu marxar de casa perquè havia creat un vincle emocional molt fort amb el territori a causa de la lluita amb la PDE. Tots aquells xiquets que vam estar tota l’adolescència fent vagues d’estudiants i manifestant-nos, de cop marxàvem a Barcelona. El dia que vaig ser conscient d’això, em va destarotar una mica, però vaig trobar maneres de seguir implicat”.

Una manera de seguir lligat al sud va ser la creació de la Diàspora Ebrenca, fundada per ebrencs que havien anat a viure a la capital. “Una reflexió que fèiem alguns era que necessitàvem un espai on treballar i fer xarxa des d’una altra perspectiva. Si convenia ser reivindicatius ho podiem ser, però també volíem reflexionar sobre el territori. Tenia sentit connectar esta realitat de gent que està fora amb gent que està a l’Ebre i, conjuntament, anar veient les necessitats que té”. L’activista creu que la Diàspora és una oportunitat per conèixer el capital humà ebrenc i fer tot el possible per conservar-lo, per evitar que la gent jove marxe cap a grans ciutats per manca d’oferta de faenes especialitzades, per exemple. L’any passat, l’entitat va presentar el Pla per al foment del teletreball des de les Terres de l’Ebre, juntament amb una proposta de 4 accions concretes destinada als agents polítics del territori. L’entitat va començar a estudiar les oportunitats del teletreball a partir de l’estiu del 2020, quan es va detectar que un nombre important de persones que vivien i treballaven a grans nuclis urbans es va traslladar a entorns més perifèrics. Este fet va situar el teletreball com una oportunitat per a l’atracció i el retorn de talent professional a les Terres de l’Ebre. Diàspora va proposar de complir quatre punts per evitar esta fuga de talents. El primer, comunicar els avantatges de teletreballar des de les Terres de l’Ebre a través de campanyes de comunicació. El segon, impulsar espais de coworking. També millorar les infraestructures ferroviàries i el transport en general i, per últim, reforçar la xarxa de professionals que viuen i treballen fora del territori o que fan teletreball. “Natros pensàvem que això era molt potent perquè podies treballar des del territori en faenes que el propi territori no et podia oferir. Era un canvi de paradigma i volíem que ajuntaments i consells comarcals ho aprofitessen per pensar en què podien oferir a estes persones. Però crec que encara no estem en esta fase, la d’aprofitar tot este talent, perquè no vam aconseguir gaire moviment al respecte i penso que és trist, perquè el tema de l’equilibri territorial, quin model de país volem, queda una mica relegat. I penso que hem de poder reivindicar que a qualsevol poble o a qualsevol comarca s’ha de poder tenir futur i oportunitats”.

Sabaté té clar que, perquè un territori estigue viu, hi han de passar coses, la gent que hi viu s’ha d’arriscar amb noves fórmules i ha d’innovar. “De vegades penso que tenim una classe política molt conservadora. Per exemple, el tema d’impulsar coworkings era molt barata, els locals ja els tenen. Però qualsevol cosa senzilla són capaços de fer-la molt complexa, fins al punt de no fer-la”. És vital també el moviment cultural, les propostes que vagin més enllà de l’economia. “La gent no només hem de treballar i produir, sinó que hem d’estar en un lloc on hi passen coses, on estigues a gust i hi hagin propostes culturals i socials que t’ajuden a omplir l’ànima. Tenim riscos, com ara que siguem un territori que perd oportunitats a causa de la mala connexió de transport, per exemple. I tenim el risc de sempre, el risc de destrucció del territori, ja sigue a nivell de transvasaments o d’altres qüestions, com el cementiri nuclear que es volia fer a Ascó fa uns anys. Sembla que no ens en recordem, però este tipus de coses, puntualment, tornen a sortir. Hem de ser-ne conscients, però també crec que, com a territori, hem après a defensar-nos. La lluita en defensa de l’Ebre és un referent claríssim a nivell de Països Catalans. Hem aconseguit moltes aliances. Abans d’esta lluita, anaves fora de les Terres de l’Ebre i la gent no et sabia ni situar al mapa. A partir d’això vam construir una identitat col·lectiva. Ser conscients de ser un territori no és poca cosa”.