Per Alba Blanco Fontanet
Setembre és sinònim de canvis. Setembre em recorda que s’ha acabat l’estiu i inicio un nou curs. Setembre és rutina, ordre i espera de conèixer i abraçar, com sigui, tot el que ve. Durant aquest primer mes sempre són moltes les persones (companys i excompanys sobretot) amb qui converses sobre la tornada a l’escola. Aquells diàlegs banals sobre els grups, l’alumnat, les característiques, les noves companyies… i què estaríem d’hores parlant d’això! Les que sou d’aquesta branca ja m’enteneu.
Recordo perfectament les 8:55 h del matí del primer dia d’escola i, des del fons del passadís, observava tot l’enrenou de la tornada: famílies acompanyant els seus fills i filles, els petons a la porta, el crit de “no oblides el tiquet del menjador!”, les fotografies a la reixa amb tot el seu material nou i el soroll de les cadires arrossegant-se per terra. Olorava l’angoixa d’alguns nens i nenes, s’havien perdut per l’edifici i intentaven buscar, segurament, la classe o la mestra assignada. Portaven unes motxilles que eren més grans que ells i a la cara dibuixaven un somriure i una mirada innocent que només expressava l’emoció de les primeres vegades. Per ells, setembre també significa canviar de classe, veure cares noves i dissimular aquells nervis que de vegades s’entrebanquen a l’estómac.
Esperançada, mentrestant esmorzava aquell primer matí d’escola, vaig comprar la fum que em venien les notícies: augment de mestres!, suports a l’aula!, baixada de ràtios! I vaig pensar: que bé! L’educació pública guanya qualitat. Vaig arribar a imaginar que aquest any potser hi hauria ràtios més baixes (anunciades) i més docents per fer desdoblaments, per exemple. La realitat va arribar molt aviat. Ràtios per sobre de 20 i suports i mestres que des de ben a dalt han tardat a assignar o bé que ni encara han assignat. És curiós, tinc la sensació que aquest vessant només la vivim o la sentim i presenciem molt més els que hi som dins, nosaltres, els mestres. Sembla que amb el regal d’un val escolar aconsegueixen desviar els focus importants i acontentar totes les famílies.
Ha començat el curs i continua arribant alumnat, com a tots els centres, n’estic més que segura. El nombre d’aquest per classe encara augmenta més, però els docents som els mateixos. Els grups ja estan establerts i els horaris fets. Mentrestant, des de les escoles, com si fossim un circ (m’incloc), intentem fer tots els malabars possibles intentant acompanyar i donar eines, recursos, suports a tots aquells infants que hi ha a les aules i tenen la necessitat. Crec que no podem imaginar les hores que han passat quadrant i desquadrant hores i horaris les que lideren el centre. La sort és que tots i totes tenim clar per a quin objectiu comú treballem: els nostres nens i nenes.
Bé, jo tinc clar que els nens i nenes del present que és el meu (nostre) alumnat és un reflex de la societat en què vivim: immediatesa i rapidesa. I als “vint-i-llargs” que tens a la classe amb aquestes dos característiques presents és difícil arribar-hi. Nosaltres hi convivim dia a dia a l’aula i de vegades jo marxo cap a casa qüestionant-me si li he dedicat prou hores a n’aquell nen que li costa més llegir o a aquella nena que necessita tenir-me prop per avançar. Però tinc vint-i-quatre alumnes més a l’aula que m’esperen per corregir uns exercicis a la pissarra. Creieu que som conscients, la societat i les famílies, de la importància de poder dedicar temps de qualitat al infants? De l’important que és manifestar el desacord davant les ràtios i la manca de recursos i personal? L’escola és el lloc on passen més hores. Ells són el nostre futur. Són els metges que ens hauran d’operar i salvar la vida el dia de demà o els que ens tornaran el canvi quan anirem a comprar en un supermercat. Per acabar, cal dir que com és evident i ja una realitat, cada cop l’alumnat és més divers i hi ha necessitats educatives que s’han d’atendre d’una manera més individual. I és a partir d’aquesta idea on més em sorprenc o més em preocupo, que “l’angoixa” sigui les vacances que tinc a l’any abans que hi hagi vint-i-sis nens a una classe, dels quals tres siguin NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu) i cinc tinguin PI (Pla de suport Individualitzat) amb una sola mestra. Malgrat tot això, i més, seguim amb la certesa que educarem i ensenyarem de la (nostra) millor manera possible tenint en compte que els autèntics protagonistes són ells i elles!
