per Núria Sorribes Cerdà
Hi ha una cosa que em té fascinada. Quan faig tallers als centres educatius de primària i parlo sobre diversitat sexual, em deixa meravellada la facilitat amb què la canalla arriba a entendre que dos homes o dues dones poden estimar-se de manera sexoafectiva o que una persona que, biològicament, va néixer amb vulva, no se senti nena, ni dona. Generalment, no m’he d’esforçar gaire a fer-los-hi entendre perquè ho clissen de meravella.
Ara bé, no sé en quin moment d’aquesta transició de primària a secundària algunxs perden aquesta capacitat de comprensió i d’empatia. Ara pensareu: potser pels canvis fisiològics de la pubertat o per la seva imminent incorporació al món adult? I, no serà perquè han d’encaixar? Totes sabem què passa quan no encaixes… Tenim gravat a foc com ens hem de comportar, qui no ens pot agradar i com ens hem d’expressar perquè això no passi.
El sistema patriarcal en què vivim, amb la seva construcció social del gènere, ens ha fet creure que l’adjudicació sistemàtica d’unes característiques biològiques molt concretes (mascle-femella) encaixaran a la perfecció amb els mandats de gènere home-dona. Gran part de la població mundial segueix aquest binarisme, però què passa amb la resta? Doncs bé, desgraciadament, en algun moment de la seva vida, la majoria són humiliades, agredides o ridiculitzades, entre d’altres.
El patriarcat s’ha encarregat que no hi hagi la possibilitat que cap persona quedi fora d’aquest binarisme mascle=home / femella=dona, ni que transiti d’una a l’altra, ni es fixi en un punt intermedi o que es plantegi una tercera opció. Totes aquelles que queden fora de la norma són sospitoses i inquietants. A més, el patriarcat també ens diu qui ens ha d’agradar, allò que coneixem com heteropatriarcat, perquè la norma heterosexual no pot permetre desviacions homosexuals o bisexuals perquè si no no podrà dur a terme les pràctiques que el mantenen viu a través dels mandats de gènere.
La violència LGTBIfòbica és una lacra social. Són mostres d’odi o d’aversió cap a les persones que
pertanyen al col·lectiu expressades amb diferents graus de violència i que porten les persones que la pateixen a extrems inimaginables. Per això és necessari parlar-ne. Es fa imprescindible, de fet és una urgència, parlar sobre diversitat sexual i de gènere, normalitzar que som persones que sentim i vivim de manera única, que formem part dels drets humans universals poder expressar la sexualitat amb llibertat, dignitat i igualtat. Al cap i a la fi, que som persones.
Malavingut patriarcat…