A Neus Margalef Amorós se la pot trobar cada dia a la seua botiga taller Ceràmiques Phoenix, al Carrer Major de Garcia. L’espai té tot el necessari per modelar el fang. Un racó per al torn, prestatgeries plenes de pigments, llapis sense punta per fer marques sobre la ceràmica, pinzells… Baixa al matí, obre les portes que donen al carrer, es col·loca el davantal i comença a treballar. Margalef s’ha criat a la ciutat, a Reus, però una part de la família sempre ha viscut a Garcia. El seu arbre genealògic té l’origen al poble i ella sempre s’hi va…
Autor: A Prop
Joan B. Beltran és historiador i d’Alcanar. Actualment està jubilat, i això li permet dedicar tot el seu temps a la recerca. El tema que l’ocupa des de fa més de vint anys és el dels deportats ebrencs als camps de concentració nazi. Tot va començar al 2005, quan va submergir-se en la vida José Gras Barrera. “A banda dels quatre deportats que ja constaven, també sabíem que, aquí al poble, hi havia un altre noi que havia estat als camps. Algú em va dir, vés i parla amb la Paquita, amb qui havíem sigut sempre veïns del carrer. Vaig…
Salvador Gómez és un dels pocs mestres barraquers que queden al país. Porta tota la vida teballant amb les mans, construint les cases típiques del Delta. També fa tot tipus d’objectes a partir del borró, l’element que corona les barraques. En té una plantació per seguir creant sota la seua pròpia empresa, ‘Borró&Artesania’. Però el seu amor cap al lloc on viu no acaba aquí, perquè també ha impulsat un projecte de turisme respectuós amb el medi ambient, les Barraques de Salvador, on anima els turistes a dormir a les barraques, a navegar per les basses i a conèixer la…
La morra se juga en parella. Els contrincants se planten els uns davant dels altres, amb la mà preparada darrere l’esquena. La treuen a la vegada que criden un número: el que creuen que sumaran els dits del rival. El funcionament és senzill, però requerix de molta concentració, agilitat i rapidesa. I també d’un to de veu fort. A la morra no s’hi pot jugar vacil·lant. De fet, presenciant una partida, impressiona el volum del joc i el ritme frenètic. Tal i com explica Òscar Sanchís, el president de Morràpita, l’agrupació que conserva esta tradició a la Ràpita, “l’origen del…
Anna Hierro és ballarina. Va començar a l’estudi d’Anna Maria Bel a la seua ciutat, Tortosa. Amb només quinze anys, la seua mentora li va proposar de presentar-se a les provés d’accés de l’Institut del Teatre. Les va passar i així va fer el primer pas per dedicar-se professionalment a ballar. L’exigència de les lliçons i els horaris van provocar que li marxés la menstruació. Tot i les negatives a les primeres proves que feia, no es va donar per vençuda, i s’ha pogut dedicar plenament a la dansa, compaginant-la amb la docència. Creu que la dansa no està al…
Els oficis moren ràpid i, amb ells, la identitat. Com a emprenedores i directores del mitjà digital A Prop, ens trobem gairebé a diari amb professionals que estan convençuts que l’ofici morirà amb ells, que miren amb llàstima el futur de les faenes de sempre. Ens ho explicava Jordi Lluch, forjador i ferrer afincat a Horta de Sant Joan que va arribar a la comarca a la dècada dels 90. Treballa al llarg i ample de la Terra Alta i el Matarranya, i gairebé no té competència. Tampoc hi haurà ningú que seguixque el llegat de Francesc Xavier Borràs, picapedrer…
Manel Raga és director de cinema. Als vint anys va descobrir el cinema de vanguardia i va tenir clar que volia dirigir. Per a ell, les pel·lícules són una eina per connectar amb altres persones i realitats. El seu primer curtmetratge, ‘La gallina’, va ser una adaptació d’un conte de Mercè Rodoreda, i li va valer un gran reconeixement. De fet, va poder marxar a estudiar a Sarajevo per esta peça. Des de llavors que no ha parat de treballar. Ara fa dos anys, va voler apropar el cinema d’autor a la gent del seu poble, Ulldecona, i va veure…
Joan Juncosa és arquitecte entre setmana i artista en dissabte i diumenge. A Móra la Nova, casa seua, hi ha fet un estudi taller on hi crea. La seua carrera artística va náixer de la inquietud que li provocava adonar-se que el patrimoni arquitectònic de Barcelona està maltractat. En concret, va proposar-se reinterpretar les rajoles i el panot de la ciutat i dotar-los de colors vius. Un dels seus projectes més sonats és el dels urinaris protesta, que denunciaven la falta de civisme al centre històric barceloní.
Jordi Lluch Puig té el taller a la Cooperativa d’Horta de Sant Joan. Aquí s’hi va establir fa un temps, i ha adequat l’espai a les seues necessitats. És forjador, dels pocs que queden a les comarques de l’Ebre, de manera que treballa el ferro en calent i el transforma a voluntat. “A l’any 94 o 95 em vaig començar a formar com a ferrer, a treballar en fred. Jo vaig fer Belles Arts, em vaig dedicar a la pintura però va venir la crisi del 93 i, per reciclar-me, vaig buscar feina de ferrer”. La forja li va cridar…
Carles Margalef és músic i compositor. Un desamor el va fer iniciar-se en la composició i des de llavors que fa servir els seus temes per abocar reflexions, experiències o pensaments. Està a punt d’estrenar ‘El seu verí’, que parla de les relacions romàntiques i l’amistat.
Cinta Arasa és escriptora en llengua catalana. De fet, és una de les més prolífiques del país. Per a ella, escriure és una necessitat i no sabria com viure sense fer-ho. Recentment ha publicat ‘El dia que les onades del mar em van entrar a la panxa’, on ha fet tàndem amb Joan Turu, que l’ha il·lustrat. És una història que se li va acudir quan era una xiqueta i que ara ha vist la llum. D’esta publicació, dels reconeixements literaris o del seu lligam amb les Terres de l’Ebre, en parla en esta xerrada.
Verònica Hernández és ballarina i coreògrafa, nascuda a Tortosa, una ciutat amb la que té una relació singular, com ella mateixa explica. La seua relació amb la dansa va començar a través del ball de saló, però la passió que sentia per esta disciplina l’ha portat per tot el món. París, Israel, Barcelona… Hernández reflexiona sobre els llenguatges de la dansa, els paràmetres que la poden tornar asfixiant per a les intèrprets, i l’aventura de crear la seua pròpia companyia, La Dama.