Jordi Lluch Puig té el taller a la Cooperativa d’Horta de Sant Joan. Aquí s’hi va establir fa un temps, i ha adequat l’espai a les seues necessitats. És forjador, dels pocs que queden a les comarques de l’Ebre, de manera que treballa el ferro en calent i el transforma a voluntat. “A l’any 94 o 95 em vaig començar a formar com a ferrer, a treballar en fred. Jo vaig fer Belles Arts, em vaig dedicar a la pintura però va venir la crisi del 93 i, per reciclar-me, vaig buscar feina de ferrer”. La forja li va cridar de seguida l’atenció i va fer cursos i formacions per aprendre l’ofici.
Originari de Terrassa, a Lluch no l’entusiasmen les ciutats. “Vaig venir aquí, a Horta, al 95, al concurs de pintura ràpida, i vaig guanyar. Vaig dir-me, potser això ens ho hem de prendre com una senyal”. Va acabar establint-se a Arnes, empès per la proximitat dels Ports i l’amor que sent per la muntanya i la natura. També perquè al poble no hi havia ferrer. De fet, este buit li permet treballar només per encàrrec, i des del juny que no n’accepta més. El volum de faena és elevat degut a que no hi ha relleu generacional.
Jo vaig fer Belles Arts, em vaig dedicar a la pintura però va venir la crisi del 93 i, per reciclar-me, vaig buscar feina de ferrer
Jordi Lluch Puig, forjador i ferrer
Segurament influenciada per la seua formació artística, la forja de Lluch no és només funcional, sinó que busca preservar certa estètica. Construïx portes, dissenya rètols, lletres, eines i restaura tot tipus d’elements de ferro. Explica que este ofici s’aprèn a base de prova-error, i que és una faena dura. Per començar, saber forjar mantenint una bona postura és essencial, i només s’aconseguix fer-ho bé amb els anys. Conta que al final la pell se li ha acabat fent resistent a les cremades. Entén que els joves de la comarca no s’hi vulguen dedicar, però insistix que, almenys a la Terra Alta, és possible viure de la forja.
