per Marc Montany Daufí
Jerry és un botiguer com els d’abans. Et deixa xafardejar pel teu compte però es mostra sol·lícit en ajudar-te a trobar el que busques. El nigerià s’expressa en un castellà característic plagat de tortosinismes, però també parla anglès i Igbo (una llengua amb més de 18 milions de parlants). Les peces que ven no són cares i s’alegra igual que tu quan trobes alguna ganga. Hi ha molta roba del Decathlon i del Zara, però amb una mica de paciència no és difícil trobar una caçadora Lois o uns Levi’s en bon estat.
La botiga és humil, però Jerry n’està molt orgullós. Després de quasi trenta anys a Tortosa per fi se sent amo del seu propi destí. Sí, trenta anys (ell en té quaranta llargs). Quedo xocat perquè sembla molt més jove, i també de pensar que quan vaig nàixer Jerry ja corria per estes contrades. Ha plogut molt des que va arribar a Tortosa per primera vegada i encara més des que va deixar el seu poble natal.
Mi infancia es mi país
Amb més de 200 milions d’habitants, Nigèria és l’estat més poblat d’Àfrica i el setè del món. Jerry ve d’un poble petit de la regió d’Imo, al sud-est del país. Me parla d’una família humil, molts germans i poc futur. Va anar a l’escola però l’estudi va durar poc. Calia guanyar diners i abans de complir els quinze anys ja havia marxat de casa per buscar oportunitats a Lagos, la capital del país. Després d’un any sense gaire èxit decideix provar sort a Europa. “Fue una decisión que tomé como un hombre solo. La gente falla, así que siempre he preferido arreglármelas por mi cuenta. Yo nunca me he fallado.” Un home sol, sí. Però impressiona pensar que en aquell moment era un adolescent de poc més de setze anys allunyat de la seva família, a punt de prendre un camí sense retorn.
Jerry prefereix no entrar en detalls del viatge que el va dur a les portes d’Europa. De Lagos a Melilla hi ha més de quatre mil quilòmetres. “Un viaje largo y con mucho sufrimiento”. A principis dels noranta la frontera encara no estava fortificada, així que va poder passar a Melilla en cotxe. La Guàrdia Civil el va detenir poc després i el van tancar en un centre amb altres migrants. La legislació internacional no permet privar de llibertat a persones migrades, però a Jerry el van tenir detingut durant un any. Els tractaven bé, diu, però no els permetien treballar ni viatjar a la península.
Una vida mejor
Un dia va venir un empresari que buscava gent per treballar a la verema a Gandesa. Va ser la mateixa policia qui els va avisar. Jerry i una dotzena més de joves africans van embarcar a un ferry rumb a Màlaga i d’allí en bus fins a la Terra Alta. El pacte era que a l’arribar l’empresa els faria un contracte i gestionaria els seus permisos de residència. Després de setmanes recollint raïm seguien en situació irregular i el patró semblava haver oblidat la seva promesa. Farts, es van reunir en un grup i van marxar cap a Tarragona. Va ser un bany de dura realitat. “Nos encontramos que no teníamos nada. Estuve durmiendo en la calle dos o tres meses. Cada noche busca un cartón, ponlo en un garaje y a intentar dormir.” Era desesperant. Se sentia enganyat, humiliat per haver de viure en aquelles condicions i no poder enviar diners a casa. I, per si no fos prou, la mateixa policia que l’havia deixat entrar al país ara l’assetjava per no tenir papers ni sostre.
Passades unes setmanes, un representant d’Unió de Pagesos el va reclutar per seguir amb la verema a Montblanc i esta vegada els empresaris van complir la seva paraula i li van fer els papers. Per fi bona gent, va pensar. Noto que té fresc este record feliç de fa més de vint anys. “Un día estábamos trabajando allí en el campo y vino la policía. Allí mismo nos tomaron las huellas y los datos, ¡y dos meses más tarde tenía la targeta!”
Així és com Jerry arriba per fi a Tortosa. En acabar la verema el van enviar cap a l’Ebre amb un contacte per treballar a Agrofruit. Però no tot va ser fàcil. Eren dels primers negres en venir a la ciutat. Em sorprèn lo bé que va captar l’essència del caràcter tortosí des d’un bon començament: “buena gente, pero cerrados y conservadores”. I, també cal dir-ho, racistes. A pesar de tenir diners, contracte i papers, ningú els volia com a llogaters. Van dormir al carrer fins que una senyora els va subllogar un pis a prop de la comissaria de policia. La senyora també era estrangera. Però anglesa i blanca.
Durant més de vint anys Jerry ha treballat com una mula a gairebé totes les grans indústries de les nostres terres. S’ha esllomat collint tot tipus de fruites de sol a sol. Ha carregat caixes d’ous i s’ha dixat la salut a l’escorxador. La feina esgotadora i el fred li han deixat lesions cròniques als avantbraços. Ha cobrat sous baixos i ha fet hores extres obligatòries. I tot i així aconseguia estalviar una mica cada mes. De mica en mica s’omple la pica, i després de molts anys la pica es va omplir i va obrir la botiga on l’he conegut. “Mi tienda significa comida para mis hijos, casa para ellos y en un futuro poderme jubilar”. A la juventud un futuro y a la vejez seguridad, deia Carles Chaplin.
Lo que es importante
Li pregunto si li interessa la política. Em confessa que li interessen les propostes d’un partit d’esquerres, però que un cop al govern acaben fent tot just el contrari. “¡Todo un teatro!”, exclama indignat. Però Jerry té propostes: “Te diré lo que es importante. ¿Por qué no abrir todas las casas vacías y alquilarlas a gente sin techo por 50 euros al mes? ¿Por qué no reducir la tasa mínima para autónomos? ¿Por qué no ayudar directamente a las familias con niños?” Jerry no pot votar. La gran majoria de residents estrangers no tenen este dret al nostre país.
Jerry ha passat més anys de la seua vida a Tortosa que a la seua Nigèria natal. “No la echo de menos. Mi vida está aquí y no vale la pena mirar atrás. Yo me siento de donde estoy. Mi familia y mi trabajo está aquí. Sóc d’aquí!”
