El músic ampostí parla sobre el seu últim projecte, la importància d’un nom artísitc, crear endinsat en la natura i els prejudicis cap a certs gèneres musicals
Andreu Garcia Serra (Amposta, 1991), conegut com Ubaldo, és artista multidisciplinar. Tot i les arrels ebrenques, ha viscut a Barcelona i Bèlgica, des d’on ha treballat amb sons experimentals i introspectius. Segons ell, la seua manera de composar se basa en l’improvisació. Ha presentat les seues creacions arreu d’Europa i ara ho fa amb el seu últim treball, ‘la ni es fosca, però estic bé‘, un àlbum dividit en quatre actes que homenatja la nit i la malenconia. A Prop l’entrevista per descobrir com ha estat el procés de composició i escriptura.
Fa unes setmanes que has tret el teu darrer treball, ‘la nit és fosca però estic bé’. Com el descriuries?
Introspectiu, · l.n.é.f,p.e.b. · és un viatge cap a l’interior d’un mateix que requereix la paciència i el temps necessari per a poder endinsar-se. A l’estar format per dos tracks de 22 minuts cadascun podríem dir que no és una escolta fàcil de primeres, però que t’atrapa si estàs en el mood necessari. Aparentment, pot parèixer bastant fosc, però crec que és tot lo contrari tot i que el paisatge està il·luminat per una llum molt tènue i fràgil. Com a curiositat, dir que tots els sons han estat gravats durant sessions nocturnes, des de les veus fins a les gravacions de camp. Lo nom és un homenatge a la nit i a tot lo que l’envolta.
Vas començar a enregistrar les parts de guitarra durant la pandèmia. Creativament, com et va afectar aquell període?
Si no recordo malament vaig gravar les guitarres durant la segona setmana de la quarantena, sense intenció de què fossen part d’un disco. Simplement, vaig ficar un parell de micròfons i allí es va quedar enregistrat fins a principis de 2022 que ho vaig tornar escoltar i em van entrar ganes de seguir treballant en la matèria i de buscar un concepte. Durant la Covid no vaig tenir massa ganes ni de tocar en directe ni de gravar material nou, van ser temps durs, hi havia i encara hi ha certa remor estranya que arrosseguem i que espero que vagi desapareixent.
En este últim àlbum, el músic Suso Sáiz t’ha acompanyat amb la guitarra i diversos sons. Com va crear-se, esta sinergia? Què t’aporta treballar amb altres músics? Com és el procés?
Poder compartir música i tocar-la amb altres persones és essencial per a poder créixer i aprendre, amb els amics ens passem música constantment i abans quan vivia a la ciutat també intentava anar de concerts lo màxim possible, veient com toquen lxs altres sempre aporta alguna cosa.
Amb el Suso vam coincidir tocant al Mira Festival 2017, i resumint una mica vam intercanviar los respectius vinils que havíem tret aquell any i de forma natural ens vam anar creuant i parlant al llarg dels anys següents. Poder comptar en la seua col·laboració és tot un honor, si no m’equivoco ell va ser lo primer guitarrista que va començar a fer música ambient al nostre estat, ja fos en solitari o amb Orquesta de las Nubes sempre ha experimentat amb sonoritats pausades i atmosfèriques, passant del drone al minimalisme pero sempre amb una marca personal característica.
Les seues parts al disco passen desapercebudes a primera vista, però al superposar-les al material existent va dotar la peça d’un cert volum i cos que pareixia que tot s’enlairés. Pel que fa al procés, no hi ha cap formula escrita, esta vegada jo li vaig passar lo que tenia i com ja feia temps que déiem de col·laborar, d’alguna forma o altra va acabar sorgint. Cadascú des del seu estudi i via telemàtica vam anar passant-nos els tracks fins que vam quedar contents amb la peça final.
Les ‘’gravacions de camp’’ o gravacions de so ambient, què aporten a les teves composicions? Com inclous estos sons més naturals a les teues peces?
En aquest cas, els field recordings doten de certa narrativa extra a la història que intento explicar. Si el so que ensenyo és fàcil de desxifrar, pot arribar a connectar els pensaments de l’oient a algun record o vivència passada, al final són coses que podem arribar a escoltar durant el nostre dia a dia i això dota la peça d’una quotidianitat que intento perseguir a l’hora de crear. He de dir, que esta és la primera vegada que fico gravacions d’aquest tipus de forma prolongada al llarg de la peça.
Fas servir també l’autotune, que és una eina que en els últims anys s’ha posat demoda i sovint és criticada. Com funciona, exactament, i per què t’és útil?
Tot lo nou es critica per inèrcia, i tot i que l’autotune fa més de 20 anys que la cantant americana Cher lo va utilitzar en lo seu hit Believe a finals dels anys noranta, encara és una eina prou recent. Avui dia, és un efecte que s’associa al trap i al reggeaton, dos gèneres que estan estigmatitzats de forma brutal i sense massa coneixement. Per a mi és un efecte més com per al punk la distorsió a la guitarra, amb Ubaldo la veu sempre ha sigut un instrument més i jugar amb el ventall que aporta l’autotune em resulta atractiu. He de dir que durant els últims dos anys he estat escoltant molt a Lil Peep i Lil Tracy i d’altres compositores més experimentals com More Eaze, 7038634357, Claire Rousay o Bloodz Boi.
Suposo que al final la curiositat em va portar a adquirir un pedal que modula la veu forçant el to a la nota que tu li marques. La majoria de gent crec que utilitzen softwares digitals, però per a mi sempre és més fàcil girar un parell de potenciòmetres i poder jugar amb la màquina a nivell físic.
‘la nit és fosca però estic bé’ pot adquirir-se en cassette. Per què en este format que, per a molts, ja està obsolet? Hi ha una diferència pel que fa a l’autenticitat o la sonoritat de l’obra?
Diuen que un casset gravat en bona qualitat pot arribar a sonar també com un vinil, però el fet d’editar en este format és degut a que hi ha una forta crisi a les fàbriques de vinils i els preus s’han disparat i els temps d’espera és un disbarat. Tot i que els cassets també han pujat de preu, encara és un mitjà prou econòmic. I sí que és cert que a nivells mainstream fa anys que la gent no els gasta, però en certes escenes músicals DIY d’arreu del món no s’ha deixat mai de banda, sobretot per la facilitat que suposa fer una edició curta.
Per a nosaltres és molt important que hi hagi un objecte físic, ja que en l’era de la sobre informació en la que vivim, tot caduca a velocitats vertiginoses i el fet de poder agafar el casset, el cd o el vinil i posar-lo a girar, té certa màgia que remet a un ritual d’escolta atenta i física en la que et prens les coses de manera diferent.
Este febrer arribaran los cassets de la mà del segell discogràfic americà Primordial Void,dirigit per Marcel Sletten, un noi bastant jove que viu a Athens (Georgia) però que fila molt prim i està publicant discos de gent tant interessant com Cucina Povera, Roxane Métayer Kentaro Minoura o L. Horvath per citar-ne alguns. Mentrestant jo estic intentant fer una edició limitada amb molta cura però que de moment encara està en procés.
Dius que l’àlbum és un homenatge a la nit. Quina relació hi tens, amb esta part del dia?
Per a mi és un espai temporal de reflexió on solc estar més predisposat a fer coses, no sé si deu ser cosa de la lluna o del fet que tothom descansa i hi ha certa pau a l’ambient que durant el dia és difícil de trobar, però des de sempre m’hi he sentit a gust.
Expliques que a la nit hi ha més espai per a l’observació i la reflexió. És necessari per a crear, per a tu, tenir tranquil·litat i temps per pensar?
Totalment, encara que el cap no para de maquinar durant el dia, però per a plasmar-lo sigui en format escrit, sonor o visual. Necessito uns certs mínims de pau i tranquil·litat. Moltes vegades treballar fora de la zona de confort dona peu a resultats interessants, impossibles d’aconseguir d’una altra manera, però està clar que s’ha d’estar a gust per a intentar captar segons quines coses, i per a mi l’equació guanyadora sol ser de nit i sol.
Ets d’Amposta però has viscut en diversos llocs del món. La manera en què fas música canvia depenent del lloc on estàs en aquell moment?
L’entorn ens afecta sempre, les persones, el temps, l’espai on vivim i convivim, i d’esta manera es veu reflectit en el que fem, en este cas la música. Partint de coses tant físiques i tangibles com vindrien a ser los recursos materials o l’espai i d’altres tan intangibles com l’estat emocional en el qual ens trobem en aquells moments. En los últims quatre anys he passat de viure a una de les capitals d’Europa a un poble de 100 habitants al mig de la muntanya. Tots estos factors acaben repercutint d’alguna manera o altra, lo lloc on visc al final és on acabo gravant i el soroll que hi ha al voltant d’aquest influeix per exemple.
A nivell d’inputs hi ha moltes coses que es contraposen i valoro per igual. A la capital per exemple sempre hi han mil propostes culturals interessants, però viure enmig de la natura ofereix altres espectacles mundans i imperceptibles igual de fantàstics. Totes estes coses acaben deixant algun tipus de petjada en les pràctiques artístiques que porto a terme en aquell moment.
El teu nom artístic, Ubaldo, és un homenatge al teu iaio. Per què adoptes este nom? És una manera de seguir connectat a casa?
Si, és un homenatge a ell i a mon pare, los dos se diuen així i a mi des de petit que m’han cridat o conegut per este nom. A l’hora de decidir quin nom li ficaria al meu primer projecte en solitari, la resposta va ser fàcil i ràpida. No vaig dubtar ni un segon. Amb els anys els noms dels projectes poden arribar a no representar lo que vas ser en el moment d’escollir-lo, però en este cas, com tu dius això em connecta a casa o a les meues arrels.
A banda d’este, tens uns quants aka més. Per què decidixes emparar-te sota tants noms? Què t’aporten? T’ajuda a crear d’una manera més lliure, poder canviar el teu nom quan vols?
Des de gent com Duchamp que va crear el seu alter ego femení amb Rrose Sélavy o l’hiperactiu Aphex Twin i els seus infinits pseudònims. Els monikers sempre m’han cridat l’atenció, lxs artistes que tenen més akas sempre t’acaben donant sorpreses en algun moment. Per a mi és algo natural i que d’alguna manera posa ordre als diferents projectes que porto entre mans i que al final es va redirigint cap al seua parcela de forma natural. Alguns neixen i moren amb una acció, concert o disco, i d’altres es transformen i evolucionen amb el temps i inclus alguns muten amb la participació d’altres persones. Ubaldo va ser el primer, al poc temps vaig començar Odd Labu que ara mateix està parat, i simultàniament va aflorar i morir Senàni Masé. L’últim que vaig començar va ser Bimbo Picasso per a donar peu a sons que veuen de la no-wave i el noise amb format de banda de punk desconstruït. El passat octubre va pendre forma en directe per primera vegada de la mà de 7 músics de l’escena catalana creant una explosió irrepetible que no va deixar a ningú indiferent, ni a nosaltres mateixes. També utilitzo el cognom de ma mare, Serra, per a projectes d’improvisació lliure com vindria a ser Cunningham / Volt / Serra amb els trompetistes Mark Cunningham i Pablo Volt amb els quals hem tret lo nostre primer disco lo passat novembre amb el segell americà Feeding Tube Records.
Boira Discos és un altre dels teus projectes. En què consisteix?
Boira era un segell discogràfic que vam començar l’any 2014, Carlos (Shoeg) i Rafel (William Luke Valerio), Frederic (Ethos) i Yves estos tres últims integrants de Purkinje. Bàsicament mos vam embarcar en lo procés d’aprenentatge de com funcionava un sello DIY (fes-ho tu mateix amb angles) i sobre la marxa anàvem fent segons les necessitats que teníem, ja fossin pròpies o d’altra gent que mos vam anar creuant pel camí. Editàvem en vinil, casset i digital i organitzàvem concerts de tant en tant. Bàsicament mos vam trobar en un seguit de projectes dignes de ser plasmats i arxivats d’alguna manera o
altra: Anur, KLS, Encono, Mont, FEA, Anacardos Lata, Zé per exemple. En la primera etapa ho vam portar entre els citats més a dalt i de cara al final ho vaig continuar sol fins que vaig vore que no tenia massa sentit seguir, encara que en un últim alè van sortir coses tan interessants com Kiran Leonard, Adrià Ballús, Fiona Brunet, Vietnam, Cuarto, Zoot Chasm, Lloret Salvatge o Marcel Pujols. Durant este 2023 espero engegar < l’aigua > una plataforma / col·lectiu DIT per a poder seguir fent este tipus de coses baix la mirada d’un altre prisma i l’experiencia de tots estos anys. Penso que és molt necessari arxivar i promoure certes coses abans de que l’efemeritat dels temps que corren s’ho emporte per davant.
Què veurem de tu al 2023?
Ara mateix la meua prioritat és acabar lo que serà el sisè disc d’Ubaldo, no puc avançar massa cosa perquè encara no és lo moment, però estic molt content de les coses que estan aflorant. També em podreu veure en directe presentant – la nit és fosca, però estic bé – a diferents sales d’arreu, la première va ser a Londres el passat novembre i la comunió entre públic i la música va ser preciosa. La pròxima data serà lo pròxim dia 13 de febrer al Plug in the Gear de Benicarló amb la prèvia el dia 10 a Espai Deformes de Vinaròs amb una sessió d’escolta del disc comentada i una punxada amb vinils que m’han influenciat durant el procés. D’aquí a uns mesos estaré tocant al Primavera Sound Festival a les edicions de Barcelona i Madrid juntament amb artistes de renom com Swans, Rosalia, Unwound o Crack Cloud. Mentrestant espero poder alliberar coses en les quals vaig estar treballant durant el 2021 i el 2022, com per exemple lo disco basat en l’espai sonor de la peça de teatre Annobón abans esmentada o l’estrena d’un documental en el qual he participat fent la banda sonora.
Si voleu seguir-me els passos: @casa.ubaldo