Al Port d’Illa del Mar, a la Badia del Fangar, hi ha tot de barquetes esperant. Les embaracacions són petites degut a la poca profunditat que hi ha en esta zona. És el lloc d’on surten la majoria dels treballadors de les muscleres, a pocs metres de distància. Marc Castells, un dels propietaris de Marisc Mediterrani, explica que la proximitat de les muscleres amb els arrossars dota el producte d’un gust molt característic. Tot i esta simbiosi, l’ecosistema és delicat: si els pagesos fan servir més químics per afavorir la crescuda de l’arròs, estos residus també arriben al mar i afecten el marisc.
A causa de la topografia del Delta, els residus se queden a esta zona. Hi ha munts de brossa que acaben aquí, sobre els quals venen els pescadors aficionats o els turistes. La problemàtica de la falta de residus aquí no la tenen. Hi ha terra a munts. Segons Castells, els treballadors i els qui viuen aquí pensen que se podria traslladar terra des d’este punt fins a altres zones que ho necessiten, com la Marquesa, que el mar va tapant amb cada temporal. D’esta manera, des de fa anys reclamen un sistema de dragatge a la zona. De fet, la producció de musclos, segons explica el gerent de Marisc Mediterrani, s’ha reduït a la meitat en els últims quaranta anys. Els qui treballen al Delta compartixen la sensació que des dels diversos governs no s’està actuant com cal i que les solucions per evitar que desaparegue són simples, tot i que falta voluntat.
Els musclos ja estan gairebé llestos per ser recollits. Al Fangar, la temporada de caçar-los comença a Sant Joan i s’allarga fins a finals de juliol. El procés de creixement comença amb l’enganxada dels espècimens a una corda lligada a unes construccions de fusta. Creixen durant mesos. Els últims temporals han afectat no només la producció del marisc, també les estructures que el sostenen. A més, el canvi climàtic provoca que les estacions de l’any canvien i que les temperatures no siguen sempre les habituals.
Entre deu i quinze empreses tenen muscleres al Fangar. No són seues, sinó que l’Estat els concedix cessions per un determinat número d’anys i, un cop assolits, els va renovant. Ara ja no en donen de noves, sinó que les muscleres passen de pares a fills o se compren els permisos de construccions ja existents. Castells parla d’“una gran família” formada per tothom qui hi treballa. De fet, cada propietari té dret a tenir certes construccions al costat de les muscleres, casetes on s’hi treballa però on també s’hi pot fer vida.
El temporal Glòria va deixar greus conseqüències a tot el territori i, en especial al delta de l’Ebre. El temporal va sobrepassar la península d’arena i va provocar destrosses a les muscleres i, de fet, algunes ja no s’han arreglat posteriorment.
Actualment s’està duent a terme una prova pilot que consisteix en treure de l’aigua els mol·luscs durant unes hores per exposar-los al sol.
L’empresa de Castells treballa a terra i també al mar. En una de les casetes hi tenen instal·lades les màquines per netejar els marisc i també hi fan tasques de preparació, com enganxar les ostres a les cordes amb ciment ràpid, un procés que amb els musclos no és necessari. El producte surt cap al port preparat per a consumir.
Tot i el desafiament de mantenir el Delta, les persones que hi tenen lligams i que viuen del que dona, pensen que salvar-lo està a l’abast de les institucions, que és possible. Les muscleres són un model de negoci que requerix treballa manual, dur, però també amor pel mar i pel territori. Els qui en tenen la llicència, de moment, creuen que treballar aquí seguix tenint futur però reclamen solucions.