Text de Laia Viñas i fotografies de Judit Camacho
En els últims anys, Salvador Gómez s’ha dedicat a fer barraques i estructures de borró. El Delta i les seues costums son la seua vida i, com no, va aprendre a pescar amb rall de ben menut, envoltat de família, coneguts i veïns. L’ha fet servir per tot el món. ‘’He estat al Serengeti, a Tunísia, França, Gàmbia, Brasil, Argentina… a les vacances marxava amb un grup d’amics i buscàvem un hotel a la vora de la mar. Al matí anàvem a pescar, buscàvem pescadors locals i els demanàvem que ens ensenyessin com tiraven ells el rall. Una vegada estàvem al Brasil, fent una excursió per les dunes, i vam veure’n un grup. Vaig agafar el meu rall, me’n vaig anar amb ells. Ells em deixen el seu, jo els deixo el meu. Els provem, ens donen el peix que havien agafat. El guia turístic em va dir que feia vint anys que es dedicava a això i mai els havia vist interactuar amb forasters’’, recorda. Esta és la visió que té Gómez de les tradicions que ha interioritzat. Creu que els vincles humans, sovint, es demostren amb accions tan físiques com tirar una xarxa a l’aigua.
La pesca amb rall està prohibida a Catalunya des de fa una trentena d’anys per demanda dels pescadors professionals. “Els pescadors continuen mantenint esta postura perquè consideren la pesca amb rall una competència deslleial per part dels no professionals. A més, és un tipus de pesca que no és selectiva, és a dir, que captura qualsevol espècie i qualsevol mida de peix, i per això es va prohibir de manera professional i també recreativa”, explica Toni Espanya, director General de Política Marina i Pesca Sostenible. “No obstant, al Delta es va fer una excepció perquè està considerat una tradició. Les persones jubilades estan autoritzades a pescar amb rall, sempre amb autorització prèvia. També, puntualment, es fan autoritzacions per fer-ne demostracions en contextos festius”.
Per la seua banda, Gómez defensa que el rall sí que discrimina per mides, ja que “el peix menut surt per la malla” de tal manera que els exemplars petits es queden al seu hàbitat. En cas de pescar per error un peix que no s’hauria, és fàcil i ràpid retornar-lo de manera manual. De fet, Salvador, va retornar a l’aigua tots els peixos pescats durant la tarda del reportatge. Argumenta que, en tot cas, un tipus de pesca que no és selectiva i que no té res a veure amb el rall és la d’arrossegament, on de cap manera es pot triar.
“El rall és una de les arts de pesca més antigues de la humanitat. La gent va a la mar i veu aigua, però jo, a més, sempre veig el peix. És una lluita, un joc entre el peix i jo, ell està al seu hàbitat i jo no. Per tirar el rall m’he d’alinear amb els elements, amb l’aire. És molt difícil, molt únic i molt bonic”, afirma Salvador Gómez. Ell llença el rall, la majoria de vegades, a les basses privades de què disposa. Aquí practica, estén el rall, es prepara, el llença a la bassa, el plom que hi ha als extrems de les xarxes fa la faena i l’instrument s’enfonsa per atrapar les preses. “No té sentit que a Mallorca o a València tothom pugue tirar el rall a la mar i aquí no. El rall és una eina de pesca de subsistència, els peixos que s’agafen no tenen gran valor. A més, imagina’t el que pots agafar a la mar, un dia n’agafes i els deu següents res de res”.
Gómez ha constituït, juntament amb Josep Bertomeu Fornós, ‘Polet’, l’Escola tradicional de pesca del delta de l’Ebre. Des del 2012 que esta entitat lluita per mantenir vives les maneres ancestrals de pescar, aquelles que ells mateixos van aprendre quan eren xiquets de la mà de generacions anteriors. Denuncia que, si els més joves no tenen permís per pescar amb rall, és difícil que en puguen aprendre i, per tant, la tècnica morirà amb la seua generació. El seu amor incansable per mantenir el que sempre ha vist fer al Delta el fa buscar una alternativa, maneres de traspassar un coneixement popular que tem que s’acabarà perdent.
