A l’església de Santa Maria de Flix hi havia un orgue que va quedar destruït per la guerra civil. Durant els anys posteriors i fins la dècada dels 90, l’Orfeó de Flix havia d’assajar i actuar acompanyat d’altres instruments, cap de tant majestuós com l’orgue que, durant dècades, havia coronat el temple. Però un grup de jubilats flixancos de l’antiga fàbrica Erkimia van entestar-se en reomplir aquell forat: Josep Català Llurba, Domingo Ferrús Sangrà, Francesc Fortuny Llecha, Josep Masip Llecha, Jaume Masip Vidal, Santiago Mulet Pujol, Marc Mur Navarro, Salvador Pérez Martínez, Ramon Rosich Cortina i Eugeni Sabaté Nogales, tots ells amb lligams a l’Orfeó i a l’església, van veure’s amb cor de construir, amb les pròpies mans i de manera desinteressada, un nou orgue per al poble. Al novembre del 2025, en el moment de realització d’esta peça, es reunixen per admirar la seua obra Jaume Masip, Francesc Fortuny i Salvador Pérez, que prenen el sol abans d’entrar junts a l’església per admirar, una vegada més, un orgue que celebra els 25 anys de vida.
Tots venen acompanyats dels seus fills, que retenen en la memòria aquells temps. El fill de Fortuny recorda veure els tubs de l’orgue, que son pare s’encarregava de soldar, per casa. Aquells anys van ser possibles també gràcies al suport de la resta d’entitats del poble, l’ajuntament, l’església i els veïns i veïnes que donaven suport al projecte de la manera que podien. Va ser una gran fita per a Flix i un motiu d’unió i, en tenir-lo acabat, el grup de jubilats el va cedir amb la condició, per escrit i signada, que l’orgue mai sortiria del municipi.
A principis dels 90, Alfons Guiu ja capitanejava l’Orfeó. “El mossèn que hi havia aquí, Marcos Gascón, coneixia Rossend Aymí, que havia estudiat orgueneria a Roma i era de la Palma d’Ebre, d’aquí al costat. En aquell temps, Aymí estava fent un orgue. Un matí, amb uns quants dels jubilats, vam anar a veure com el feia en un mas a prop de Tortosa, per comprovar si ells es veurien amb cor de fer-ne un. Van sortir d’allà convençuts que sí”, recorda. Esta confiança els venia donada pels anys d’experiència a Erkimia, una de les fàbriques més importants del sud d’Europa, situada a Flix, que tenia fama de formar els treballadors de manera molt competent. De fet, quan Fortuny va començar a soldar els tubs de l’orgue, de plom i estany, els van recomanar que els enviessen a fer a Alemanya. Va dir que ni parlar-ne: ell mateix havia estat set anys al país germànic formant-se per després tornar a casa i seguir treballant a la fàbrica.
Als integrants del grup els van prejubilar a la vora de la seixantena. Això feia que tots tinguessen energia de sobres per emprendre un projecte engrescador, creatiu i demandant a la vegada. Sota el compàs i la supervisió d’Aymí, la colla començar a reunir-se cada tarda en un local cedit per Fecsa, on cadascú tenia una tasca específica basada en la seua experiència professional prèvia. Eren ebenistes, administratius, torners, mecànics… persones encara amb ganes de seguir treballant amb les mans i ser útils per a un bé comú. “Jo ajudava el fuster perquè he sigut tota la meua vida administratiu. Quan ell necessitava fustes, anàvem a un taller del poble, les tallàvem, les políem…”, recorda Pérez.
L’orgue es va fer amb fusta de pi de Sòria, té dos teclats manuals de 56 notes i un teclat pedaler de 30. Hi van afegir unes petites plaques de la mateixa fusta emprada per a la resta de construcció amb els noms de cadascú i un dibuix del seu ofici, en homentge a les hores que van passar plegats: més de 18.000, com recorda molt bé Pérez.
Durant estes estones, Santiago Mulet va ocupar-se de documentar com avançava la fita. Va escriure el Diari de l’Orgue de manera minuciosa, on anotava els avenços del procés, els pensaments que se’ls ocorrien, com anaven els comptes i tot d’informacions que donen pistes sobre com van viure aquells dies. També com es relacionaven entre ells. En una entrada del 29 d’agost del 1994, hi consta: “En Fortuny continua dient si els alemanys…, però es passa el cap de setmana a casa fent proves i arriba a la conclusió que amb el soldador més petit va millor. No cal dir que Ramon ho aprofita per dir que els alemanys no son infal·libles. En Marc Mur i en Pepito Masip també proven d’estanyar”.
El Diari complet està recollit íntegrament al llibre L’Orgue de Flix de Josep Alanyà, on se conta la història de l’instrument amb tot detall.
El passat 7 de desembre es va celebrar un concert a l’església a càrrec de l’Orfeó de Flix per commemorar l’aniversari de la creació de l’orgue. Per al poble és una insígnia que no només té a veure amb la cultura i la música, sinó que forma part de l’imaginari col·lectiu dels flixancos i els recorda que el treball comunitari i altruista és una manera d’arribar on les institucions o els interessos no poden fer-ho.
1 comentari
Molt bon reportatge. Moltes gràcies!!