Els dos periodistes publiquen La gran explosió, que posa al centre l’accident a la petroquímica de Tarragona del gener del 2020
Els periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé publiquen La Gran Explosió (2023, Folch&Folch), un relat que posa al centre l’explosió mortal a Iqoxe, al polígon sud de Tarragona. Tot i això, la seua voluntat és fer un retrat de la petroquímica des de la seua posada en marxa als anys 70 amb la primera refineria. A partir d’esta primera construcció, el complex va anar creixent i la convivència amb este tipus d’indústria és el pa de cada dia dels habitants de barris propers.
Els dos escriptors van decidir emprendre este projecte d’investigació durant la pandèmia. Rafa Marrasé, per la seua faena, seguia amb regularitat els temes relacionats amb la seguretat de la química. Toni Orensanz, d’altra banda, explica que té “interès per temes on intento anar més enllà, buscant contextos, buscant per quès. Jo estava en el punt aquest amb Iqoxe, em preguntava com hem arribat fins aquí, com pot ser que hi hagin cases tan a prop de la petroquímica…”.
En el moment en què van decidir teixir este retrat general del complex tarragoní, van començar la cerca de l’essència del llibre, les fonts. Segons Marrasé, “nosaltres teníem bastant clara l’estructura. Tot així era un tema molt complicat, perquè al llibre toquem cinquanta o seixanta anys de petroquímica. Teníem clar que volíem parlar amb les famílies de les víctimes, era també una manera d’homenatjar-les i explicar a la gent qui eren aquelles persones que van perdre la vida, dos treballadors i un veí’’. El periodista explica que els familiars van ser reticents a parlar en un primer moment degut al poc temps que ha passat des de l’accident, però al final van decidir participar en el llibre. “La resta de fonts són, bàsicament, documentals. Ens vam centrar molt en documentar tot el que dèiem, que tot tingués un fons. Per exemple, de la nit de l’accident, la majoria de fets estan extrets del sumari, de la investigació policial. Aquelles primeres pàgines que la gent diu que semblen una novel·la… ho semblen perquè la realitat supera la ficció”.
Al gener del 2020, un tanc de l’empresa Iqoxe que contenia unes 20 tones d’un gas que primer es va creure que era òxid d’etilè, va explotar, dixant dos treballadors de la planta i un veí morts, este últim degut a una planxa d’acer que va volar a una velocitat de 550 quilòmetres per hora. Es van comptar set ferits més. “Aquell dia falla tot. Falla la ‘recepta’, la fórmula del producte químic que s’estava fent dins d’Iqoxe, falla que no s’estan complint les mesures de seguretat i d’alarma que s’haurien d’estar seguint. L’indústria tampoc avisa les autoritats quan està obligada a fer-ho. Falla que es tarden vint-i-cinc minuts en localitzar exactament on s’ha produït l’explosió, cosa que sorprèn. Quan arriben els Bombers, ningú els sap dir què ha explotat exactament i, per tant, a què s’estan enfrontant. Les ambulàncies tarden més d’una hora en poder entrar a la fàbrica perquè consideren que no és zona segura. I falla que les administracions que vetllen per nosaltres t’estan dient que estiguis tranquil i entren en un caos absolut, ningú sap si s’ha de confinar la població o no. És difícil trobar alguna cosa que funcioni, aquella nit’’. Orensanz posa en valor els professionals que, saltant-se el protocol, van llençar-se a actuar, com els Bombers, que no sabien quin producte havia explotat i van decidir entrar a Iqoxe igualment.
Sobre els danys en la salut de les persones que van poder produir-se arran de l’explosió, Marrasé afirma que “no es van fer els mesuraments com s’havien de fer. En les imatges enregistrades per veïns o gent que estava per la zona es veu aquell núvol en forma de bolet atòmic. El primer que van dir les autoritats va ser: estigueu tranquils que no ha passat res. Els mesuraments van tardar molt a fer-se, i després es van fer amb uns equips portàtil que estan calibrats amb mil·ligrams per metre cúbic, quan en nuclis de població, el que s’hauria de mesurar son els micrograns per metre cúbic. Això vol dir que aquests sensors comencen a comptar a partir de mil vegades per sobre de les quantitats que ja afectarien les persones”.
Els dos escriptors expliquen que esta manera d’actuar davant una catàstrofe com la d’Iqoxe no és nova i destaquen la política de no comunicació que han emprat les empreses del complet petroquímic tarragoní des de l’inici. “Determinats accidents greus que han acabat amb sancions no han transcendit a l’opinió pública per aquella idea de no espantar més del compte. Aquí se sumen l’opacitat de les indústries amb una visió comunicativa on l’administració és el pare que necessita no espantar gaire enlloc d’explicar de manera responsable què està passant”. Per a Marrasé, esta aura de falsa tranquil·litat entre la població “és una de les reflexions que es poden extreure del llibre. Creiem que aquesta falsa tranquil·litat que s’ha transmès a la societat no és real, ni de bon tros. Quan rasques una mica, darrere de les frases benintencionades (i ben intencionades ho hauríem de dir entre cometes) no hi ha res sòlid. Després de l’explosió d’Iqoxe no ha canviat res”.
