Els pagesos estan convençuts que consumir producte de proximitat és una alternativa al sistema d’importació i exportació actual
En declaracions a este mitjà, l’apicultora Mercè Albiol de vint-i-cinc anys diu que s’haurà de reinventar i buscar un nou camí professional. Les causes són les temperatures extremes i la sequera. Albiol explica que quan era menuda i acompanyava son pare a recollir la mel de les abelles, era un negoci sense aturador, ben pagat. Ara, vint o deu anys més tard, la producció ha caigut en picat i l’única explicació és el canvi climàtic. Les plantes no florixen quan toca, no hi ha aigua suficient i les calorades de l’estiu ofeguen les abelles. I esta problemàtica només mostra la punta de l’iceberg.
Als productors de musclos i ostres del delta de l’Ebre, sobretot de la badia dels Alfacs, fa anys que se’ls mor el producte per l’escalfor de l’aigua. Han optat per buscar alternatives de negoci. Potenciaran l’ostra davant del musclo, més resistent, i ja han fet una prova pilot per comprovar si poden plantar macroalgues. Els resultats han estat positius. Sembla que l’emergència climàtica canviarà la manera com conreem i ens alimentem. Cinta Benet, al capdavant de l’empresa tortosina de xocolata C.R.E.O, explicava fa unes setmanes a través de les xarxes socials de l’empresa que els preus del cacau estan pujant degut a l’escassetat de la producció a les plantes africanes, que representen més del 60% de la producció mundial. Juntament amb altres motius, els llargs períodes de sequera fan que les collites siguen cada cop més minses. Per tant, la xocalata va camí de convertir-se en un menjar car, gairebé de luxe.
En un món interconnectat com el nostre, els fenòmens climàtics o econòmics que passen a l’altra punta del món ens acaben afectant, com s’ha pogut comprovar recentment amb la crisi per la invasió russa a Ucraïna. Quina és la solució? El sector de la pagesia ho té clar: l’alimentació i producció de proximitat. “La sobirania alimentària passar per, com a país, produir els nostres aliments. L’avantatge més clar és el del transport. Si produïm i consumim d’aquí, transportar l’aliment a casa del client serà més eficaç, a banda de l’estalvi i la reducció de la contaminació. Evidentment, el cost de portar cap aquí unes olives que estan al Marroc, a Sudàfrica o a Austràlia, és més elevat i té un major impacte en el medi ambient”, explica Guillermo Llaó Valldepérez, productor d’oli i pagès membre del sindicat Unió de Pagesos. Per a ell, consumir productes que creixen a prop de casa també és sinònim de garantia de qualitat. “Les normes que tenim aquí són molt més ecològiques i sostenibles que en altres parts del món. Aquí se’ns exigeix molt, cosa que no passa en altres països. I en termes de geopolítica, si hi ha algun conflicte o alguna crisi, el que produïxes a prop sempre ho tindràs a mà, no hauràs de dependre d’un altre país”.
En els últims mesos, les protestes dels pagesos arreu d’Espanya i Catalunya han obert els informatius. Mitjans de comunicació i població general ha parat atenció a les queixes que porten per bandera des de fa anys. Una d’estes reivindicacions té a veure amb l’etiquetatge, perquè, segons Llaó, “batallem molt perquè la gent, quan vagi a comprar, no hagi de buscar a la lletra menuda on s’ha produit allò. Si posés clarament d’on ve, els consumidors podrien triar més clarament si estalviar-se vuit cèntims i comprar de fora o endur-se a casa producte fet a Catalunya. I hi ha vegades que l’etiquetatge és enganyós, perquè s’importa el producte a granel, s’envasa aquí i diuen que és d’aquí”.
“Natros voldríem que tot el nostre producte se consumís aquí i se valorés. Tenim una gran qualitat, i el que passa és que degut a això hem d’exportar perquè aquí s’acabe important producte més barat. Això passa molt amb la fruita seca, molta ametlla d’aquí marxa a fora i en ve de Califòrnia. La nostra viatja a països que sí que la valoren”, conta el pagès. Per a ell i el seu sector, el futur passa per autoabastir-nos de productes de la terra i replantejar-nos de quina manera comprem i mengem.