Que t’arribe una revista a la que estàs subscrit a la bústia de casa, estripar-ne l’emboltori i fullejar-la. Anar a comprar el diari al quiosc. Llegir revistes del cor mentre la perruquera t’asseca els cabells. Totes tres són accions quotidianes però en perill d’extinció, i tenen un factor comú: el paper. En l’era dels digitals, gairebé tots els mitjans compten amb una versió online que permet la immediatesa, l’abaratiment de costos i la comoditat dels suports web. Cada cop són més les publicacions que renuncien al paper i sobreviuen només a internet. En un món de pantalles, però, n’hi ha que seguixen apostant pel tacte, pels textos reposats i per crear diaris i revistes que no són només un mitjà de transport de la informació, sinó que passen a ser un objecte preuat, una creació que és testimoni de temps anteriors i se resistix a morir.
Al juny del 2022 va nàixer la revista d’arts i lletres Solstici, impulsada per Laura Blanca Estellés, Àlex Moreno Mulet i Quim Melchor, tres joves ebrencs que operen des del territori, encara que a la publicació s’hi poden trobar textos d’autors d’arreu dels Països Catalans. Els escriptors escullen una temàtica, investiguen sobre ella i aboquen tot el que en saben o les inquietuds que els provoca en unes cinc pàgines. “La revista va nàixer amb l’objectiu de donar espais a joves sortits de l’acadèmia, sortits de certa especialització en el seu àmbit que, precisament per este poc recorregut, no tenien espai en publicacions més grans”, explica Melchor. I per aconseguir-ho se van decantar pel paper, confeccionant una revista amb voluntat estètica, on hi destaquen la portada i les il·lustracions d’Esther Carbonell. “Distribuir en paper és una decisió més del Quim lector que no pas del Quim editor. M’agrada la idea d’un llibre perquè et permet desconnectardel món digital, te tanques en un món molt específic, molt concret, que comença a la pàgina 1. En una publicació com la nostra, que està feta per ser consumida aïllada del seu context, crec que el format paper li fa bé”.
La paraula romanticisime és un dels mots lligats a esta convicció de seguir publicant fora del món digital. “A nivell d’avantatges, crec que hi ha una cosa romàntica de textura que només la pots trobar al paper. Pots agafar la revista, doblegar-la, guixar-la, subratllar-la… la teua experiència de consum pot dixar-li marca. Com a lector que llegeix un llibre d’algú que l’ha tingut abans i ha fet marques, pots aconseguir una segona lectura d’allò”. Però la pujada del preu del paper és un hàndicap a tenir en compte. “El paper és car i l’augment del seu preu, que no sé fins a quin punt és real o és que algú està fent un bon negoci, fa que tot vagi pujant. Tot costa, a banda de la distribució hi ha moltes hores invertides en parlar amb llibreries, enviar correus, trucades, factures…”.
Per a Roger Mula Ferrer, un dels impulsors de la revista Rara, un dels desavantatges del format físic és que “tot s’ha de fer amb molt cura perquè, evidentment, no es pot editar un cop impresa. Hi ha molta correcció, estem un any pensant i elaborant cada peça, no hi ha marge d’error”. Rara va sorgir de les inquietuds de l’equip de Surtdecasa, un mitjà digital cultural ebrenc nascut fa dotze anys que s’ha estès per tot el país. Amb el pas del temps, esta cooperativa ha anat sumant membres, establint vincles i sinergies i el resultat és esta revista que es publica anualment i que té, com a últim objectiu, enfortir la xarxa cultural ja existent. Creada després de la pandèmia, el preu del paper també ha estat un obstacle per a ells, però Mula explica que l’equip, acostumat a treballar en digital, necessitava crear una publicació que es pogués tocar. “Alguns venim del món de l’art i volíem fer una mescla entre una revista i un llibre d’artista. El paper ens permet treballar cada peça, i és una mica un experiment, perquè també podem trencar amb els gèneres periodístics. A Rara podem trobar-hi des de diàlegs a diaris personals, no és una revista clàssica”.
I el futur? Morirà definitivament, el paper? Mula creu que no. “Jo sempre faig un paral·lelisme amb el món de la música i el vinil, amb aquest auge que hi ha hagut. Augmenten les publicacions en paper i encara pujaran més. El digital ja hi serà sempre, i cada cop més, però hi ha una part de la societat que vol tenir un objecte físic a les mans per tocar-lo, per poder-lo col·leccionar, poder-lo llegir pausadament… sí, hi ha futur”. Per a Melchor, la conclusió és gairebé la mateixa. “Crec que la premsa va cap al digital per una qüestió d’immediatesa. Però els productes de cocció més lenta, de treball més elaborat, sempre tindran un espai en paper mentre hi hagi arbres i impremtes”.