El món polític ha estat mogut els últims dies. La setmana passada i a les portes de les eleccions catalanes del 12 de maig, el president espanyol Pedro Sánchez va amenaçar amb dimitir per les diligències d’investigació obertes per presumptes delictes de tràfic d’influències i corrupció contra Begoña Gómez, la seua dona. La denuncia surt del sindicat lligat a l’extrema dreta Manos Limpias i s’ha basat en informació publicada en mitjans de comunicació. Finalment, després de cinc dies de reflexió, Sánchez seguirà al càrrec.
Quin és el paper dels mitjans en estos casos? Fins a quin punt som responsables de publicar informació tendenciosa que pot tenir conseqüències judicials? Ens hem de refiar de fonts linkades a certs partits o moviments polítiques? Les respostes a estes preguntes son l’abc del periodisme i a la vegada font de maldecaps i patiment a les redaccions d’arreu del món.
Seria ingenu no entendre que els mitjans decidim de què es parla. No podem influir en la manera de pensar de la gent (o almenys no hauríem), però sí que marquem una agenda i traiem a la superfície temàtiques que estaran a la boca de la gent del carrer en els dies següents. Tenim una responsabilitat directa en les preocupacions, les cabòries i les alegries dels nostres espectadors, lectors i oients. Per això, quan un mitjà decidix posar la lupa en una informació, sap que posa el tema i els seus protagonistes a l’ull de l’huracà, que els situa al centre de la conversació. Que els dona visibilitat i importància. Encara que la notícia sigue falsa, infundada o manqui de la complexitat que requerix, el que té visibilitat té repercussió.