Per Dani Sainz de Aja, cap d’informatius de Canal Terres de l’Ebre
La matinada de diumenge, La 2 de TVE va emetre els documentals Los ojos de la guerra i Morir para contar. A través del testimoni de reconeguts corresponsals de guerra espanyols, coneixem com treballen, quines són les seves temors i perquè fan el que fan. Un dels testimonis és David Beriain, assassinat el passat 26 d’abril juntament amb el càmera Roberto Fraile quan feien un reportatge sobre la caça furtiva a Burkina Faso. En Morir para contar, Beriain explica que sempre que fa un viatge a una zona en conflicte hi ha el patiment dels seus familiars que temen la telefonada que, malauradament, van rebre fa uns dies. “S’ha d’entendre que és una possibilitat, no una forma de parlar“, deia Beriain.
Beriain i Fraile són dos noms més d’una llarga llista de periodistes assassinats arreu del món. L’any passat en van morir 49, segons Reporters Sense Fronteres. En plena pandèmia, i van ser 9 més que l’any anterior. Enguany ja en són 8. Moren en països en guerra, com Síria o Afganistan. Però també en països en pau, com Mèxic, Índia o Pakistan. També se’ls empresona per desenes a Turquia, Egipte, Xina o Aràbia Saudita.
Molts deuen preguntar-se si val la pena el cost que assumeixen els periodistes que treballen en zones en conflicte. Possiblement, el fet que algun grup paramilitar o govern tingui interès a silenciar-los ja sigui una demostració que el seu testimoni és incòmode i cal callar-lo. Les atrocitats més grans que puguem imaginar ja han passat al món que ens envolta, però no les coneixem. Que un periodista les pugui explicar suposa, automàticament, que han passat i que, encara que es vulgui mirar a una altra banda, ja no es podran negar.
Una altra cosa és que, després, algú faci res per aturar els bombardejos contra població civil, les violacions en massa o les neteges ètniques. Aquí, la responsabilitat no és únicament de la classe política, sovint tenallada pels seus conflictes d’interessos. En el passat, l’opinió pública va aturar guerres. Però entremig hem viscut la precarització dels corresponsals. Els grans mitjans de comunicació ja no envien equips a cobrir guerres sobre el terreny. Ara es reprodueix una notícia d’agència o, en el millor dels casos, es paga una misèria a un freelance perquè faci una crònica amb el mòbil i, si té sort, torni a casa sense haver perdut els seus estalvis. Als mitjans els hi surt més a compte dedicar hores i hores de tertúlia a l’enèsima batussa de la política nostrada.
Els periodistes que aconsegueixen passar la porta de l’hotel i travessar la línia del front són, avui dia, una espècie en extinció. Arturo Pérez-Reverte els anomenava La Tribu. Periodistes com Gervasio Sánchez, Ramon Lobo, Carmen Sarmiento, Rosa Maria Calaf, Mikel Ayestaran, Mónica Garcia Prieto, Nicolás Valle, Plàcid Garcia-Planas, Mònica Bernabé, Xavier Aldekoa… David Beriain o Roberto Fraile. Un grup heterogeni de reporters i reporteres que els estudiants de periodisme ens encarreguem de mitificar. A la facultat pots somiar en narrar els gols del Barça o en córrer entre les bombes amb una càmera a la mà. Jo era dels segons.
Més endavant, quan ja t’hi dediques a això, i tens la sort de conèixer-ne algun (com el meu estimat benicarlando David Meseguer), perden l’aura d’herois, però guanyen en admiració professional. T’adones llavors que la seva forma de treballar és molt pareguda a la del periodisme local: buscar les petites històries personals, la de la gent de barri o de poble, que ajuden a entendre el quadre sencer. De fet, bona part de la feina que fan els corresponsals és mèrit dels fixers, que són periodistes locals dels països en guerra que els ajuden a contactar amb les fonts i obrir-se camí en una cultura i idioma diferent.
I malgrat que connectes amb el que fan, segueix existint aquella diferència substancial que és la implacable possibilitat de no tornar a casa. Recordar això, i voler assemblar-t’hi, t’obliga a complir cada dia i des del lloc que t’ha tocat amb el requisit més primari del periodisme, que és treballar amb honestedat i amb compromís per la veritat. Cada cop és més difícil aconseguir-ho. Però els que estem còmodament asseguts a una redacció no tenim cap dret a abandonar la lluita encara que sigui una guerra perduda.
Al documental Los ojos de la guerra, Ramon Lobo cita a la mítica reportera Martha Gellhorn, que va cobrir la Guerra Civil Espanyola i va estar casada amb Hemingway. Deia Gellhorn el següent: “Jo llanço pedres sobre un estany. No sé quin efecte produeixen. Però almenys llenço pedres“.