L’escriptora torna a publicar després de quatre anys amb una novel·la narrada a tres veus i que explora les relacions familiars
El segon llibre és el més complicat d’escriure. Especialment si del primer se n’han fet deu edicions i ha estat un èxit de venda i crítica. Així ho creu l’escriptora ampostina Maria Climent (1985), que acaba de publicar la seua segona novel·la, A casa teníem un himne (L’Altra Editorial). “Al principi tenia esta pressió de que havia de ser millor que la primera, més madura, sense saber massa què volia dir, això. Però tenia clar que volia que fos una història absolutament de ficció”, explica l’autora”. El seu debut, Gina (2019, L’Altra Editorial), tenia trets autobiogràfics. Ara, Climent explora una història i uns personatges que li permeten parlar de les relacions familiars i les marques que dixen en les persones.
La història comença amb una mare que no parla. Quan el marit mor, marxa a la Toscana i les dues filles, la Marga i la Remei, la veuen només de tant en tant, però porten sempre l’empremta d’una mare distant. “Que et crie una mare així pesa molt. Les dues germanes són molt diferents, no es posen mai d’acord excepte per criticar sa mare, perquè les dues són víctimes de la mateixa tara”. Tot i que la mare, l’Erne, també és una víctima del seu temps i dels mètodes de criança emprats. Arran d’una emergència vital, la Remei treu dos bitellets d’avió per a ella i sa germana, i les dos se planten a la casa italiana de sa mare per passar-hi uns dies.
“Les dues germanes són molt diferents, no es posen mai d’acord excepte per criticar sa mare, perquè les dues són víctimes de la mateixa tara”.
Maria Climent, escriptora.
A casa teníem un himne està escrit a tres veus en primera persona. El dialecte usat a les Terres de l’Ebre hi és present, sobretot quan narra l’Erne, natural de Tortosa. Però la família viu a la Terra Alta, de manera que el vocabulari que va caracteritzar Gina ha canviat. Per aconseguir ser fidel a la realitat parlada de la comarca, Maria Climent s’ha documentat, ha preguntat i ha conversat amb terraltins. Això sí, amb alguna llicència. “S’escapa alguna expressió, com per exemple anar com cagalló per séquia, que ja sé que a Arnes no es diu, però a Tortosa sí”. Sense sortir del territori, l’escriptora ha canviat d’escenari i ha escollit Arnes “perquè està a la Franja i em sembla una zona súper interessant. Te’n vas deu quilòmetres cap a Aragó, a Queretes o Beseit, on parlen exactament igual, i uns se senten catalans i els altres aragonesos, però compartixen algo tan important com l’idioma i el dialecte. A mi això em feia explotar el cap”.
Amb esta nova proposta, Climent assegura que volia prendre distància de Gina, “però tampoc massa, perquè és la meua veu i el meu estil. Allunyar-me’n molt seria una cosa artificial”. De fet, la germana menuda, la Marga, compartix bastants trets amb la protagonista de la seua primera obra, encara que els camins que recorren són ben diferents.
