L’escriptor senienc versiona esta obra de Cristòfol Despuig, on se parla de política, llengua, la ribera de l’Ebre i, sobretot, Tortosa
Joan Todó (la Sénia, 1977) és escriptor. Ha publicat dos llibres de poesia, el gènere que considera “casa seua”, Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012), que al 2021 ajuntaria en un volum revisat sota el nom La vista als dits. Ha escrit llibres de relats curts com A butxacades (2011) o Lladres (2016), i al 2021 va publicar La verda és porta, que li va valer el Premi NoLlegiu i el Premi Finestres de Narrativa en català. Enguany ha versionat Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, a través de l’Editorial Barcino.
Los col·loquis originals de Despuig no van publicar-se fins al segle XIX, tot i haver-los escrit al 1557. L’obra està composta de sis diàlegs entre el cavaller Lívio, l’alter ego de l’autor, el ciutadà Fabio i el cavaller valencià Don Pedro. Tot passejant per l’actual capital del Baix Ebre, els tres personatges conversen i intercanvien punts de vista sobre Tortosa, xarren de política, dels canvis socials i dels moviments culturals del seu temps. “Cristòfol Despuig era una mena de polític de l’època, de les classes dirigents de Tortosa. En un dels diàlegs, que ell anomena col·loquis però no són més que converses, parla sobre com s’hauria de portar la ciutat. Diu que s’hauria d’acabar la Catedral i que s’haurien de fer unes obres de regadiu per poder portar l’aigua als horts. Llavors hi havia una assut a Xerta, però petita, i ell s’imaginava que allò podia fer-se gros i servir perquè la gent regués. Tot el que hem conegut després, ell ja ho deia”, explica Joan Todó.
Todó conta que este format era ideal per a Despuig, que podia dixar constància de les seues opinions, però posar-les en boca dels seus personatges. “Ell escriu que les obres de la Catedral van molt a poc a poc. Segons ell, era perquè el bisbe no hi parava atenció. Pretenia publicar una obra dient això del bisbe de Tortosa, però el que fa és que, enlloc de dir-ho ell, ho fa un que és valencià”. El fet que hi hagi sempre tres personatges conversant fa que les opinions de l’escriptor queden diluïdes o compensades pels altres dos, equilibrant així la balança.
L’adaptació del llenguatge original a l’actual ha estat una de les tasques més complicades per a l’autor senienc. No tant pel vocabulari, sinó per l’estructura. “Les paraules són molt comprensibles, molt com les diem avui en dia. Les que canvien són en castellà. Però era una època en què s’havia redescobert l’antiguitat clàssica, havien descobert el llatí, el grec… també es nota molt que viuen una època en què la llengua bona és la castellana, o la italiana. Hi ha una espècie de retòrica, de giravolts, que avui en dia no utilitzem”. En el pròleg d’esta nova versió de Los col·loquis, Todó també fa al·lusió “certa erosió de les nostres capacitats mnemotècniques”, explicant que “tota la informació ens cap a la butxaca i podem disposar-ne en qualsevol moment, sense que calgui ja reternir-la mentalment. I a això correspon, de ben segur, una sintaxi diferent; en el text original de Despuig, els antecedents són de vegades moltes línies abans, els pronoms remeten a substantius que cal recordar a través de la distància de frases, de complements, d’incisos llarguíssims. Una distància que avui se’ns fa àrdua”.
Tot el que hem conegut després, ell ja ho deia.
Joan Todó, escriptor.
Sortint de la vessant més política, l’últim col·loqui, on els protagonistes recorren la ribera de l’Ebre, “és el que avui més ens pot interessar literàriament, el més proper al plaer estètic per mitjans verbals tal com el concebem avui dia”, explica Todó a les primeres pàgines del llibre. Despuig descriu peixos, ocells, herbes, plantes, cultius i totes les espècies que ens són familiars, típiques del territori, acostant-se a la visió que molts escriptors tenen acualment del sud de Catalunya. Esta és la vessant més desconeguda de la seua prosa, recollida en este volum on també s’hi parla de llengua, costums, religió i, sobretot, Tortosa, en aquells temps una de les ciutats més importants de la Corona d’Aragó.