Text de Laia Viñas i fotografies de Judit Camacho
Tèxtils Fàtima va començar en un local tan petit que la seua propietària, Najat Moumen, definix com “un forat”. Era al carrer Major d’Amposta, on tota la família va arribar després de viure a Barcelona i els seus voltants durant anys. Ara, Moumen té seixanta-dos anys, però la seua travessia va començar quan en tenia vint-i-dos i va arribar a Catalunya sense saber escriure ni llegir en la seua pròpia llengua. De seguida va veure que treballar era l’única manera de tirar endavant: “És el que sempre els dic als meus fills, treballeu molt, això parla per vatros. Així demostreu qui sou”, remarca.
Najat Moumen va ser una dona maltractada. Va casar-se al Marroc, el seu país natal, amb només quinze anys, i el seu primer marit mai va reconèixer els fills que van tenir. Amb tres xiquets al càrrec, va divorciar-se i va tornar a casa els pares, on va quedar relegada a fer faenes de casa. Netejar, cuinar i poc més perquè el divorci era inacceptable, un tabú enorme. Ella parla com si, ja llavors, tot i viure tan limitada, intuís que havia de sortir a buscar una vida nova. A través de la professora d’un dels seus fills va començar a treballar per a un dels governants del seu territori. “La seua dona va quedar molt contenta amb mi i em va fer la seua mà dreta. Jo cuidava les seues coses, les joies, la casa… ella viatjava molt a Europa i em deia, tu no has d’estar-te aquí, tu has de sortir. Llavors em vaig treure el passaport”.
Tota sola va viatjar a Tànger en tren i des d’allà va arribar en avió a Barcelona. “Només sabia dir taxi i hotel però no tenia temor”. Era el 1988 i va dixar els seus tres fills amb sa mare. L’objectiu principal era enviar-los tots els diners que guanyava treballant a cases de gent benestant, fent de cangur i de cuinera, amb l’esperança de reunir-s’hi quan tingués els recursos necessaris per portar-los aquí. Abans, però, va arribar a Catalunya el seu marit, que havia conegut mentre treballava al Marroc i que un dia la va trucar i li va dir que volia ajudar-la i casar-se amb ella. I al cap d’uns mesos, van venir els tres xiquets.
Benjamin és el tercer fill del seu segon matrimoni i, en total, el petit de sis germans. De menuts van viure a Premià de Dalt, però just després de la crisi del 2008 van instal·lar-se a les Terres de l’Ebre. A Amposta de seguida hi van trobar una llar, encara que gairebé tots han buscat camins propis i viuen en diversos punts d’Europa. Durant el curs, Benjamin viu a París fent de professor, però sempre que té vacances torna a veure la mare i treballa a la botiga perquè l’encanten les teles i tractar amb els clients. Com parla molts idiomes, pot atendre els turistes que entren en temporada alta. Ell gestiona les xarxes del negoci, on s’esforça per explicar la història de Najat i tot el que ha viscut fins arribar a regentar no només una, sinó dues botigues de teles i tapissos.
El nom de Tèxtils Fàtima naix de la voluntat d’apropiar-se d’un dels noms més comuns de l’islam. També és un dels que arrossega més el pes de l’estereotip. Moumen ha viscut diversos episodis racistes, i en molts casos, sap que la gent que li ha dedicat certs comentaris no és conscient del to i significat de les paraules. “A mi això no m’ha importat mai, jo he fet la meua faena i sempre he pensat que l’altra persona era la que estava enfadada, la que estava malament, i no pas jo”. Viu amb preocupació l’auge de l’extrema dreta i la deriva racista que això comporta. Per a ella, la immigració és un procés natural que ha d’enriquir tant els que arriben com els que reben.
Encara no sap llegir ni escriure, però gestiona dues botigues a Amposta i dona faena a diverses modistes. Atén els clients, agafa encàrrecs, cus, porta els comptes i investiga què és el que vol realment la gent que entra per la porta. Fa vestits típics de tots els pobles de la comarca. Vestix pubilles i sap quin és el teixit típic de cada poble, i com treballar-lo de manera correcta. Una de les seues preferides és la de farcell tradicional català, potser perquè la connecta encara més a la terra on va arribar fa quaranta anys sense por a res.