Llaberia és un dels pobles de Tivissa. És el més petit i el més elevat, a uns 700 metres d’altura. Està rodejat de natura i s’hi arriba per una carretera sinuosa, estreta i rodejada de camps, la majoria abandonats. El poble conserva la seua estructura medieval i les cases de pedra seguixen intactes, resilients al pas dels anys. Endinsar-s’hi és sinònim de tranquil·litat i calma absoluta, tot i que, encara que no ho semble, Llaberia seguix plena de vida.
Hi ha tres persones que oficialment viuen a Llaberia, segons les dades de l’ajuntament. Tot i això, un grapat de persones s’estimen este indret remot amb passió. José Fernández va arribar aquí a finals dels setanta perquè familiars seus hi tenien lligam. Des de llavors que hi ve cada cap de setmana amb la dona i la filla, i es coneix cada racó com si hi hagués passat tardes d’infantesa. “Aquí s’hi poden fer un munt de coses, anar a l’hort, caminar pels camins, passejar… qui ve aquí ha de saber el que hi ha”. I és que a Llaberia no hi ha cap dels serveis dels que gaudixen els que viuen en municipis més grans. Ni bar, ni botiga de queviures, ni llum. La que fan servir els veïns prové d’unes plaques situades a la falda del poble que, segons Fernández, van ser de les primeres del país. L’aigua que fan servir ve de les cisternes que recullen la pluja.
El proper cap de setmana, el poble celebra la seua festa major. Els veïns s’organitzen i munten sopars i actes per trobar-se, estretir lligams i mantenir l’escalfor de poble. Mercè Filella i Alfred Amorós, que entre setmana viuen a Reus, conten que ells han estat anys darrere estes tasques organitzatives, amb la voluntat que Llaberia també tingués els seus dies d’oci i germanor. “La meua mare era d’aquí, i la casa on visc la va comprar el meu besavi. Era un corral i una pallissa, i al 2002 vam començar a construir. Jo passava tots els estius aquí de petita, i sempre ho dic, teníem llums de carbur i d’oli. No teníem nevera, així que la llet era sempre condensada. L’aigua calenta l’havíem d’escalfar al foc i el lavabo era una comuna. Però no trobava a faltar res. Estàvem tot el dia al carrer”.
Joan Riba va nàixer aquí al 1959. Sempre que pot, s’escapa al tros a treballar. “Això és el meu tot, ho és tot per a mi. M’emprenyo si algú diu que este poble està abandonat, perquè no és així. Sempre he estat vinculat a Llaberia, no hi he hagut de tornar perquè no n’he marxat mai”. Al set anys se’n va anar amb la seua família a viure al Prioriat perquè havia de començar a anar a l’escola i al poble ja no n’hi havia per falta de xiquets. “Però els divendres tornava a plegar avellanes. Plegava de treballar i venia a peu fins aquí, m’hi estava dos hores de viatge”. Ell ha vist els canvis que ha experimentat Llaberia en les últimes dècades: els carrers per fi esfaltats, les cases arreglades i les anades i vingudes de compradors i llogaters. A la mateixa casa on va arribar al món, ell seguix enganxat a la vida gran dels pobles menuts.
