Manel Ollé Albiol publica ‘El viatge dels novençans’, una història d’exili
El filòleg, professor i escriptor Manel Ollé Albiol (Ulldecona, 1954) col·lecciona varietats de vinyes des que tenia catorze anys. Ho va fer perquè ja llavors intuïa que tot un món de coneixements i maneres de fer s’acabaria perdent. “Ulldecona és un dels pobles on se feia més vi, i la gent va començar a arrencar les vinyes. Jo, d’això, me’n vaig adonar i vaig començar a fer una col·lecció de varietats locals i comarcals de vinyes“. Al 2012, tècnics de l’INCAVI van interessar-se per este catàleg vegetal i va resultar que hi havia unes quantes varietats de les quals no tenien constància. Gràcies a la tasca desinteressada d’Ollé, és possible que estes espècies no acaben de morir.
Esta dèria per conservar una part de la identitat se pot trobar al llibre que acaba de publicar de la mà d’Onada Edicions, El viatge dels novençans. Com ha estat fet amb les vinyes tota la vida, aboca en esta novel·la un vocabulari ric que tem que s’acabe oblidant, procedent no només d’un àmbit rural que regala mots relacionats amb el camp i la manera de treballar-lo i viure-hi, sinó de tots els oficis que van morint pel camí, com els artesans. “Tenim una llengua riquíssima, sense cap dubte, però hi ha un gran perill: que algunes expressions puguen desaparèixer abans de ser recollides a cap diccionari. Per a mi és una preocupació, que esta riquesa se pugue perdre. Si jo aconseguixo dixar escrites algunes paraules que no ho estan enlloc, la seua supervivència és més fàcil que si es queden a l’aire”.
Tot este lèxic recollit li ha donat l’oportunitat de seguir contant la història de Lluc de l’Aladrac, personatge que ja va aparèixer en un volum anterior de la trilogia que ara seguix, al llibre L’escamot de la nit serrada. “Ell és un personatge universal, atemporal. L’he situat al segle XX però podria viure en qualsevol altre moment de la història de la humanitat. És un home que, d’alguna manera, encarna els coneixements i les bones pràctiques tradicionals. Sap com fer servir les coses sense malmetre-les. Respresenta una actitud positiva i benèvola davant del paisatge i la societat”. És algú que volia dedicar-se a la docència, a transmetre coneixements, però que no pot degut a la duresa de l’època, a les obligacions que li toca assumir. És el cor d’una història d’exili i de postguerra, però també d’amistat i de l’amor que pot existir entre les persones.
