Martí Badoquio surt a pasturar cada dia les seues tres-centes cabres blanques de Rasquera, una espècie en perill d’extinció. Ho fa des que tenia catorze anys. És la tercera generació de pastors de la seua família, originària de Prat de Comte però amb la granja a Bot, a tocar de l’antiga estació. És un apassionat de la ramaderia, coneix tots els seus animals i a algunes cabres les crida pel nom. En té una que es diu Martina, com ell. Se nota que tota la vida l’ha dedicat a este ofici per la mestria amb què les guia i agafa els cabrits per separar-los de la resta. Ells encara no poden sortir de la granja.
El seu discurs sobre ser ramader no dista gaire del de la resta. La indignació pel poc valor que se li dona a esta faena és un tret comú de qui treballa amb animals. Segons Badoquio, li paguen els cabrits al mateix preu que fa quaranta anys, amb la diferència que el cost dels recursos necessaris per mantenir la granja s’ha duplicat o fins i tot triplicat. A més, la tasca de pasturar avui en dia és residual, cosa que complica que els ramats puguen seguir avançant per terres de veïns que no volen que hi passen o per carreteres amb trànsit.
Cap a les deu del matí, Martí treu les cabres i comença la seua travessia. A l’estiu, amb la calor i la falta de menjar a cotes baixes, se les emporta a la Serra de Pàndols, on les pastura durant els mesos de calor. És precisament este fet el que va evitar que l’incendi de fa dues setmanes avancés i cremés tota la serra. El passat 1 d’abril va començar un foc forestal que va cremar unes 2,6 hectàrees, que haguessen pogut ser moltes més si no arriba a ser per la tasca de gestió forestal impulsada per ajuntaments de la zona, Acció Climàtica, agrupacions de defensa forestal i la Diputació de Tarragona. I una part essencial d’este pla són les cabres, que netegen la zona mentre pasturen i dixen el sotabosc net, fent que les flames moren quan no troben més vegetació per cremar.
Martí Badoquio reclama més ajudes per a la ramaderia i, sobretot, que no els dificulten les tasques que ja realitzen. Està preocupat per si els fan planificar les sortides per pasturar, perquè explica que cada dia és diferent i els animals no n’entenen, de mapes ni indicacions a seguir. A l’estiu, la Serra de Pàndols és la seua segona casa, i se planteja si no s’hauria de limitar l’entrada en certs moments de l’any per evitar que els turistes puguen malmetre el medi o causen malestar als animals que hi viuen. Diu que de vegades li venen ganes de plegar i dedicar-se al seu altre ofici, cambrer, però que al fons no es veu fent res més.