La vida vertical del picapedrer Francesc Xavier Solé i Borràs

Francesc Xavier Solé i Borràs és un apassionat de la pedra. Repetix que el que realment li agrada, el que l’ha fet feliç, ha estat dedicar-se a este material. Des que té ús de memòria que s’hi ha sentit atret. De menut, quan passejava i jugava pels camins del seu poble, Vilalba dels Arcs, la pedra seca li cridava l’atenció. Va començar a fer marges i murs amb son pare, i després va treballar a la construcció de manobre i paleta. Mentre treballava en unes obres, un picapedrer li va ensenyar a fer una cara plana, la base de qualsevol construcció o peça amb pedra. A partir d’aquí, va formar-se a l’Escola d’Art de Tarragona i la facultat de Belles Arts de Barcelona, però explica que la seua experiència en la construcció li va donar les bases que en una aula no va trobar.

Des que va dixar de ser paleta, pels volts de l’any 85, Solé ha treballat en tot tipus d’intervencions amb pedra arreu del país, com ara la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya, el castell de Miravet, el Mas del Bisbe a Bítem, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el campanar de la capella de Santa Àgueda de Barcelona. És un enamorat del patrimoni i dels elements històrics desconeguts. La seua tècnica li ha permès restaurar voltes o arcs en mal estat, però també dedicar-se a l’escultura i la reproducció de figures que es poden trobar arreu del territori. El primer encàrrec d’este tipus va ser per a l’església de la Fatarella, i des de llavors ha perfeccionat este art fins al punt que conta quins elements s’han de tenir en compte quan s’escolpeix. La mida de la localització final de la figura, el lloc des d’on se podrà observar, la inclinació del rostre, les arrugues de la roba…

Fa una dècada, Solé va tenir un accident mentre treballava a Escaladei. Va trencar-se una vèrtebra i va tenir un vessament a la medul·la que el va tenir set mesos a l’hospital. En va sortir en cadira de rodes. Va passar a tenir una vida vertical, sempre sobre bastides i escales, a viure-la de manera horitzontal, assegut o estirat perquè no podia posar-se de peu. Creu que la pròpia inconsciència el va fer lluitar per tornar a caminar i a treballar la pedra. Al principi, no era capaç ni de baixar al taller. Gràcies a la seua tossuderia, la força de voluntat i la piscina, que el va ajudar a despertar els músculs, actualment pot caminar amb l’ajuda d’un bastó i pica pedra amb la mateixa empenta que abans de l’accident.

Francesc Xavier Solé i Borràs pertany als Amics de l’Arquitectura Popular, una agrupació que vetlla per la transmissió i la conservació de construccions i maneres de fer que formen part del patrimoni. Un exemple és la pedra seca. Solé impartix cursos per ensenyar com fer utilitzar-la per tal que no es perdi, com ja comença a passar. Li agradaria poder ensenyar també l’ofici de picapedrer i tot el que ha après durant els anys perquè, de moment, no té relleu generacional. Mentrestant, seguix baixant al taller cada dia per construir, imaginar, pensar i picar. El que més li agrada, diu, és fer morters. A ell, la pedra (i l’aigua de la piscina) aconseguix curar-lo.